dimecres, 29 d’octubre del 2014

La Música de la Muntanya

La Música de la Muntanya

Arbres i ocells, el vent acaronant l'herba que es despentina.

Un rierol que corre fluint entre les pedres i arrels milenàries.

Les fulles que cauen i les branques que es mouen amb moviments hipnòtics.

Dolça Música de la Muntanya!


dissabte, 18 d’octubre del 2014

Reflexions d'un boig a la ciutat

Reflexions d'un boig a la ciutat

Asfalt i soroll, vapors que pujen giravoltant en l'aire fins a impregnar les parets dels edificis d'un color de sutge perenne.

Presses i estrés que transformen els rostres més amables en éssers angoixats pendents del temps.

De tant en tant una rialla que s'obre pas com un raig de sol entre tanta polució...


divendres, 25 d’abril del 2014

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia



Hola a tots i a totes, us convido a visitar el nou facebook en obert  que he creat, espero que us agradi!


dimarts, 8 d’abril del 2014

El Tapiz de Fionavar


Trilogia de El Tapiz de Fionavar

A tots els amants de la Fantasia Èpica vull recomanar una trilogia espectacular. La vaig llegir fa anys i l'estic tornant a llegir i em fascina com la primera vegada.

Es tracta de "El Tapiz de Fionavar" de Guy Gavriel Kay, col·laborador del fill de Tolkien en la recopilació i preparació dels manuscrits del "Silmarillion" per a la seva publicació després de la mort del famós escriptor.

Consta de tres llibres, "El Arbol del Verano", "Fuego Errante" i "Sendero de Tinieblas".





Si us agrada la Fantasia Èpica us encantarà aquest escriptor i aquesta trilogia, espero que la disfruteu si teniu l'oportunitat de llegir-la.

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 11

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 11

En Nadif avançava amb una rapidesa sorprenent tenint en compte la llargada de les seves cames, en Roc tenia que anar amb compte de no ensopegar i de no perdre de vista al nan. La Gaia anava uns metres més endavant amb les orelles ben rectes atenta a qualsevol moviment i en Llamp anava d'un a l'altre amb l'alegria que el caracteritzava. No es van aturar ni un moment fins al migdia, quan en Nadif va parar al costat d'un rierol i va seure a sobre d'una roca contemplant l'aigua fluint.

-Aquesta és l'última reserva d'aigua que trobarem abans d'arribar a Vallsoleia, més val que beguis tot el que puguis i omplis la cantimplora que t'ha donat la Règia.

En Roc ja estava de genolls ficant el cap al rierol, estava exhaust, la resistència d'en Nadif era infernal, tenia les cames adolorides de seguir al seu company i en quan es va refrescar es va estirar sobre l'herba per descansar els músculs. La Gaia bevia aigua amb tranquilitat mentre en Llamp corria entrant i sortint del rierol esquitxant-los a tots. A en Roc li va semblar que no portava ni un minut estirat quan en Nadif digué:

-Menja alguna cosa per recuperar forces i preparat per continuar el camí en deu minuts Roc, no ens podem entretenir si volem arribar de dia.

Després de menjar el que els hi havia preparat la Règia es van tornar a internar al bosc, en Nadif no havia afluixat gens la marxa. En Roc uns metres més enrere pregava en silenci per arribar al seu destí, s'havia d'acostumar a la seva nova vida per els camins. Fent el cor fort va apretar el pas i es posà al costat del nan.

-Que creus que ha passat amb el riu? Hauria de portar aigua amb les pluges de les últimes setmanes.- Digué en Roc.

-Això es el que hem d'esbrinar després de parlar amb en Maristany. Sospito que té relació que els pous s'hagin infectat i el riu s'hagi assecat. Espero que quan arribem ens puguin aclarir una mica més la situació.

En Roc va assentir i continuà avançant inmers en els seus pensaments, observava el seu voltant amb curiositat a mesura que caminava, mai havia sortit de CastellVell fins llavors i tot era nou i meravellós, volia retenir a la seva ment tot el que veia. El viatge amb en Gnorf fins a casa de la Règia havia sigut molt diferent conduint el carretó amb en Foc per els camins. Amb en Nadif anaven bosc a través, aquell bosc tenia arbres milenaris amb soques gegantines, la molsa creixia abundant i es sentien córrer animalons per les branques sobre els seus caps, en Llamp era més feliç que mai persseguint tots els rastres que ensumava.

Després de varies hores caminant sense descans el bosc començà a clarejar, els arbres eren més petits i la llum del sol que començava a caure es filtrava amb més intensitat entre les branques.

-No queda gaire, en breu serem al poble.- Digué en Nadif que no havia obert la boca en hores.

I així va ser, van deixar l'espessor del bosc enrere per internar-se en uns camps desde on ja es veia Vallsoleia a pocs quilòmetres. La Gaia es va posar al costat d'en Nadif en silenci i aquest li arrepenjà la mà entre les orelles.

-Que no et vegin, ja saps que has de fer.- Li digué al nan a la guineu, i dit això aquesta va desaparèixer entre l'herba alta.

-Anirem directament a casa d'en Maristany, no et distreguis ni et separis de mi, i tingues el Llamp al costat.

Quan el sol estava a punt de pondres van arribar a Vallsoleia, era més gran del que en Roc s'havia imaginat però ni de bon troç com la ciutat on s'havia criat. Les ombres començaven a allargar-se i en Nadif va apretar el pas. Es van internar per carrerons foscos i estrets fins a arribar a una zona de casetes aïllades bastant atrotinades, totes tenien un petit jardinet al davant i el nan s'aturà a l'última de les cases, pintada d'un color blau verdós que la feia destacar de la resta de cases blanques. Abans de trucar a la porta en Nadif va xiular uns segons, de sobte la Gaia era darrere d'ells i en Roc es mirava el nan extranyat.

-La gent de ciutat no mira amb molt bons ulls a les guineus, la Gaia sap com passar desapercebuda.

I dit això picà tres vegades a la porta de roure massís amb el seu puny inmens. Van passar uns minuts i finalment es va sentir moviment dins de la casa. Van sentir girar la clau i la porta s'obrí sense fer ni un soroll.
Davant seu va aparèixer un semigegant corpulent i amb cara de pocs amics, s'ajupí per passar per la porta i es plantà davant dels nouvinguts.

-Qui sou i que voleu!- Exigí aquell ésser de més de dos metres amb veu de tro.

-Ens envia la Règia per parlar amb en Maristany sobre els pous.- Digué en Nadif mirant amunt amb posat desafiant.

El semigegant es girà i els hi digué que el seguissin. Van avançar per un passadís on amb prou feina podia caminar el seu guia i a la porta del fons es van aturar.

-Espereu aquí.- I va entrar tancant la porta darrere seu.

En Roc estava nerviós, es sentien unes veus a l'habitació però no s'entenia el que deien, i passat un minut el semigegant obrí la porta i els feu un gest amb la mà perquè passessin.
Els nostres amics van entrar i en Roc es va quedar amb la boca oberta, mai havia vist tants llibres junts, tres de les parets estaven forrades per prestatgeries plenes de llibres fins al sostre, i al fons un escriptori gegantí ple de pergamins i llibres oberts presidit per un home vell i calb, amb una barba llarga i blanca que descansava sobre una panxa prominent.

-Acosteu-vos estimats amics, no us quedeu a la porta, seieu i digueu-me com està la meva vella amiga.- Digué l'home movent la mà cap a ells per fer avançar als seus convidats.

-Gràcies Maristany, aquest és en Roc, el nou aprenent d'en Gnorf.

-Curiós.- Va dir en Maristany observant al noi, però no afegí res mes.

El semigegant es posà darrere de l'escriba amb els braços creuats mirant als nouvinguts amb el front arrugat, i en Nadif li tornava la mirada amb la mateixa intenssitat, fins que en Maristany va aixecar les mans.

-Tranquil Nadif.- Es girà cap al semigegant. -Naüt crec que ha quedat clar que són qui esperavem, conec en Nadif. Ja pots mostrar el teu veritable aspecte.

I per a gran sorpresa d'en Roc, i per una vegada també del nan, el semigegant va començar a retorçar-se i a canviar de forma i aspecte.

dissabte, 5 d’abril del 2014

Faula - La Porqueta Presumida

La Porqueta Presumida


La nostra història començà en un poblet al peu d'un turó entre roures i alzines. Una vila plena de vida i de color.
En un carrer de les afores hi vivia la Rosa, una porqueta molt bonica i molt presumida que es passava el dia canviant-se de vestits.
Rarament sortia si no era per comprar nous perfums i roba, o per anar a alguna festa d’algú important. 
No li agradava trobar-se amb la resta de vilatans, segons ella eren vulgars i no tenien estil.

Va ser en una d’aquestes festes on va començar tot, a la Rosa l’havien convidat a la inauguració del museu del poble, on estarien les màximes autoritats , així que tenia que posar-se el seu millor vestit.
Al acabar d’arreglar-se i maquillar-se es va mirar al mirall i al creure que no podia estar més guapa es va posar en camí cap a la inauguració.

Durant el trajecte va trobar alguns treballadors que tornaven a casa, en Joan, un gos que feia anys que era el mecànic del poble va saludar a la Rosa, però ella va fer veure que no el veia.
Era massa orgullosa i estirada perquè algú la veiés saludant a algú tant brut de greix i tant poc estilós.

Quan faltaven un parell de carrers per arribar al seu destí començà a ploure, i la Rosa, nerviosa i enfadada perque no es volia mullar el vestit ni el maquillatge es va posar a correr en direcció a la festa.
Degut a la pluja, el terra estaba fangonós i relliscava, però la Rosa només pensaba en que no se li espatllés el modelet, quan de sobte, a tot just un carrer del museu es va torçar el turmell i va caure al bell mig d’un bassal ple de fang.
 La pobre porqueta estaba deseperada, el vestit era brut de dalt a baix, la cara plena de terra mullada, i li feia tant de mal el peu que no es podia aixecar d’aquell toll de fang fred i humit.

Plorava de dolor i de tristesa per la seva mala sort quan va veure que algú s’acostava, era la familia Mussol, coneguts a tot el poble i per tant també de la Rosa, així que es va posar a cridar demanant-los ajuda.
La familia Mussol va fer el mateix que havia fet ella amb en Joan el mecànic, eren massa estirats per parlar amb algú tant brut de fang per molt que els hi demanés ajuda.

La pobre Rosa seguia allà, amb dolor al peu i al cor al veure que tothom que passava i a qui demanava ajuda l’ignoraven. Quan de sobte va sentir una veu al costat que li deia:

-Senyoreta, necesita ajuda? He sentit els seus plors.

La Rosa es va girar i va veure un porc amb ulleres fosques i un bastó, la roba que portava era vella, estava gastada i no gaire ben planxada.
Però va recordar com l’havien despreciat la gent que tant havia admirat, que importava la roba o l’estil si eren tan mala gent que no ajudaven algú amb dificultats?

-Si gràcies, m’he torçat el peu i no em puc aixecar jo sola- Va dir la Rosa.

El porc d’ulleres fosques li va allargar la mà sense importar-li si estava bruta o no, la Rosa li va agafar i es va incorporar amb dificultats.

-Vol que l’acompanyi al metge o a casa seva?

La porqueta al veure que li costava arrepenjar el peu va acceptar.
  

 Ara molts anys després els dos porquets segueixen junts, la Rosa es va enamorar d’aquell porc d’ulleres fosques i bastó que va resultar que era cec. 
A ell no li importaven la roba, la posició social o els diners, per al porquet el més important era ser una bona persona.


I així la Rosa va passar a ser una de les habitants més estimades del poble junt al seu company, que li va fer entendre el que realment és valuós.

divendres, 4 d’abril del 2014

Conte curt - Somnis

Somnis

La nostra història començà en una caseta de Collserola, més concretament en el seu jardí. Un petit tros de paradís ple de vida i de color.

Al peu d’un cirerer s’erigia un formiguer en constant moviment. Les formigues recol.lectores anaven amunt i avall transportant aliments, les formigues soldat vigilaven el laberint de passadíssos que havien excavat amb tant d’esforç, les formigues escombriaires recollien brossa i la portaven fins a unes cavernes inferiors destinades a ser un abocador, i així fins a la última de les formigues. Totes tenien la seva tasca desde el seu naixement, cap d’elles es preguntava res més, la seva vida estaba marcada.

Hi havia una formiga escombriaire però que tenia pensaments impropis, mentre carregava les deixalles sempre s’imaginava sortint a l’exterior a recol.lectar aliments i poder gaudir del sol i totes les altres meravelles que tant havia sentit dir a les seves companyes, era incapaç d’evitar aquests pensaments.

Dia rera dia aquest sentiment l’envaïa amb més i més força, estava confosa, això no era gens propi de les formigues. Escoltava a les seves companyes i de tant en tant s’atrevia a preguntar alguna cosa de l’exterior, fins i tot va tenir el valor de mencionar que algun dia voldria sortir del formiguer, però totes reien i li deien que ella havia nascut per transportar brossa i no aliments.

La nostra amiga estaba desanimada però el sentiment no desapareixia, els dies passaven i l’angoixa creixia, fins que al final es va decidir a sortir.

  Tot era nou i extrany, però realment bonic. Va decidir observar i imitar a les seves germanes, i si, va ser dur al començament, no era tant senzill com s’havia imaginat, però es va demostrar a ella mateixa que amb esforç i voluntat un somni pot esdevenir realitat.

Litgis