dimecres, 29 d’octubre del 2014

La Música de la Muntanya

La Música de la Muntanya

Arbres i ocells, el vent acaronant l'herba que es despentina.

Un rierol que corre fluint entre les pedres i arrels milenàries.

Les fulles que cauen i les branques que es mouen amb moviments hipnòtics.

Dolça Música de la Muntanya!


dissabte, 18 d’octubre del 2014

Reflexions d'un boig a la ciutat

Reflexions d'un boig a la ciutat

Asfalt i soroll, vapors que pujen giravoltant en l'aire fins a impregnar les parets dels edificis d'un color de sutge perenne.

Presses i estrés que transformen els rostres més amables en éssers angoixats pendents del temps.

De tant en tant una rialla que s'obre pas com un raig de sol entre tanta polució...


divendres, 25 d’abril del 2014

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia



Hola a tots i a totes, us convido a visitar el nou facebook en obert  que he creat, espero que us agradi!


dimarts, 8 d’abril del 2014

El Tapiz de Fionavar


Trilogia de El Tapiz de Fionavar

A tots els amants de la Fantasia Èpica vull recomanar una trilogia espectacular. La vaig llegir fa anys i l'estic tornant a llegir i em fascina com la primera vegada.

Es tracta de "El Tapiz de Fionavar" de Guy Gavriel Kay, col·laborador del fill de Tolkien en la recopilació i preparació dels manuscrits del "Silmarillion" per a la seva publicació després de la mort del famós escriptor.

Consta de tres llibres, "El Arbol del Verano", "Fuego Errante" i "Sendero de Tinieblas".





Si us agrada la Fantasia Èpica us encantarà aquest escriptor i aquesta trilogia, espero que la disfruteu si teniu l'oportunitat de llegir-la.

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 11

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 11

En Nadif avançava amb una rapidesa sorprenent tenint en compte la llargada de les seves cames, en Roc tenia que anar amb compte de no ensopegar i de no perdre de vista al nan. La Gaia anava uns metres més endavant amb les orelles ben rectes atenta a qualsevol moviment i en Llamp anava d'un a l'altre amb l'alegria que el caracteritzava. No es van aturar ni un moment fins al migdia, quan en Nadif va parar al costat d'un rierol i va seure a sobre d'una roca contemplant l'aigua fluint.

-Aquesta és l'última reserva d'aigua que trobarem abans d'arribar a Vallsoleia, més val que beguis tot el que puguis i omplis la cantimplora que t'ha donat la Règia.

En Roc ja estava de genolls ficant el cap al rierol, estava exhaust, la resistència d'en Nadif era infernal, tenia les cames adolorides de seguir al seu company i en quan es va refrescar es va estirar sobre l'herba per descansar els músculs. La Gaia bevia aigua amb tranquilitat mentre en Llamp corria entrant i sortint del rierol esquitxant-los a tots. A en Roc li va semblar que no portava ni un minut estirat quan en Nadif digué:

-Menja alguna cosa per recuperar forces i preparat per continuar el camí en deu minuts Roc, no ens podem entretenir si volem arribar de dia.

Després de menjar el que els hi havia preparat la Règia es van tornar a internar al bosc, en Nadif no havia afluixat gens la marxa. En Roc uns metres més enrere pregava en silenci per arribar al seu destí, s'havia d'acostumar a la seva nova vida per els camins. Fent el cor fort va apretar el pas i es posà al costat del nan.

-Que creus que ha passat amb el riu? Hauria de portar aigua amb les pluges de les últimes setmanes.- Digué en Roc.

-Això es el que hem d'esbrinar després de parlar amb en Maristany. Sospito que té relació que els pous s'hagin infectat i el riu s'hagi assecat. Espero que quan arribem ens puguin aclarir una mica més la situació.

En Roc va assentir i continuà avançant inmers en els seus pensaments, observava el seu voltant amb curiositat a mesura que caminava, mai havia sortit de CastellVell fins llavors i tot era nou i meravellós, volia retenir a la seva ment tot el que veia. El viatge amb en Gnorf fins a casa de la Règia havia sigut molt diferent conduint el carretó amb en Foc per els camins. Amb en Nadif anaven bosc a través, aquell bosc tenia arbres milenaris amb soques gegantines, la molsa creixia abundant i es sentien córrer animalons per les branques sobre els seus caps, en Llamp era més feliç que mai persseguint tots els rastres que ensumava.

Després de varies hores caminant sense descans el bosc començà a clarejar, els arbres eren més petits i la llum del sol que començava a caure es filtrava amb més intensitat entre les branques.

-No queda gaire, en breu serem al poble.- Digué en Nadif que no havia obert la boca en hores.

I així va ser, van deixar l'espessor del bosc enrere per internar-se en uns camps desde on ja es veia Vallsoleia a pocs quilòmetres. La Gaia es va posar al costat d'en Nadif en silenci i aquest li arrepenjà la mà entre les orelles.

-Que no et vegin, ja saps que has de fer.- Li digué al nan a la guineu, i dit això aquesta va desaparèixer entre l'herba alta.

-Anirem directament a casa d'en Maristany, no et distreguis ni et separis de mi, i tingues el Llamp al costat.

Quan el sol estava a punt de pondres van arribar a Vallsoleia, era més gran del que en Roc s'havia imaginat però ni de bon troç com la ciutat on s'havia criat. Les ombres començaven a allargar-se i en Nadif va apretar el pas. Es van internar per carrerons foscos i estrets fins a arribar a una zona de casetes aïllades bastant atrotinades, totes tenien un petit jardinet al davant i el nan s'aturà a l'última de les cases, pintada d'un color blau verdós que la feia destacar de la resta de cases blanques. Abans de trucar a la porta en Nadif va xiular uns segons, de sobte la Gaia era darrere d'ells i en Roc es mirava el nan extranyat.

-La gent de ciutat no mira amb molt bons ulls a les guineus, la Gaia sap com passar desapercebuda.

I dit això picà tres vegades a la porta de roure massís amb el seu puny inmens. Van passar uns minuts i finalment es va sentir moviment dins de la casa. Van sentir girar la clau i la porta s'obrí sense fer ni un soroll.
Davant seu va aparèixer un semigegant corpulent i amb cara de pocs amics, s'ajupí per passar per la porta i es plantà davant dels nouvinguts.

-Qui sou i que voleu!- Exigí aquell ésser de més de dos metres amb veu de tro.

-Ens envia la Règia per parlar amb en Maristany sobre els pous.- Digué en Nadif mirant amunt amb posat desafiant.

El semigegant es girà i els hi digué que el seguissin. Van avançar per un passadís on amb prou feina podia caminar el seu guia i a la porta del fons es van aturar.

-Espereu aquí.- I va entrar tancant la porta darrere seu.

En Roc estava nerviós, es sentien unes veus a l'habitació però no s'entenia el que deien, i passat un minut el semigegant obrí la porta i els feu un gest amb la mà perquè passessin.
Els nostres amics van entrar i en Roc es va quedar amb la boca oberta, mai havia vist tants llibres junts, tres de les parets estaven forrades per prestatgeries plenes de llibres fins al sostre, i al fons un escriptori gegantí ple de pergamins i llibres oberts presidit per un home vell i calb, amb una barba llarga i blanca que descansava sobre una panxa prominent.

-Acosteu-vos estimats amics, no us quedeu a la porta, seieu i digueu-me com està la meva vella amiga.- Digué l'home movent la mà cap a ells per fer avançar als seus convidats.

-Gràcies Maristany, aquest és en Roc, el nou aprenent d'en Gnorf.

-Curiós.- Va dir en Maristany observant al noi, però no afegí res mes.

El semigegant es posà darrere de l'escriba amb els braços creuats mirant als nouvinguts amb el front arrugat, i en Nadif li tornava la mirada amb la mateixa intenssitat, fins que en Maristany va aixecar les mans.

-Tranquil Nadif.- Es girà cap al semigegant. -Naüt crec que ha quedat clar que són qui esperavem, conec en Nadif. Ja pots mostrar el teu veritable aspecte.

I per a gran sorpresa d'en Roc, i per una vegada també del nan, el semigegant va començar a retorçar-se i a canviar de forma i aspecte.

dissabte, 5 d’abril del 2014

Faula - La Porqueta Presumida

La Porqueta Presumida


La nostra història començà en un poblet al peu d'un turó entre roures i alzines. Una vila plena de vida i de color.
En un carrer de les afores hi vivia la Rosa, una porqueta molt bonica i molt presumida que es passava el dia canviant-se de vestits.
Rarament sortia si no era per comprar nous perfums i roba, o per anar a alguna festa d’algú important. 
No li agradava trobar-se amb la resta de vilatans, segons ella eren vulgars i no tenien estil.

Va ser en una d’aquestes festes on va començar tot, a la Rosa l’havien convidat a la inauguració del museu del poble, on estarien les màximes autoritats , així que tenia que posar-se el seu millor vestit.
Al acabar d’arreglar-se i maquillar-se es va mirar al mirall i al creure que no podia estar més guapa es va posar en camí cap a la inauguració.

Durant el trajecte va trobar alguns treballadors que tornaven a casa, en Joan, un gos que feia anys que era el mecànic del poble va saludar a la Rosa, però ella va fer veure que no el veia.
Era massa orgullosa i estirada perquè algú la veiés saludant a algú tant brut de greix i tant poc estilós.

Quan faltaven un parell de carrers per arribar al seu destí començà a ploure, i la Rosa, nerviosa i enfadada perque no es volia mullar el vestit ni el maquillatge es va posar a correr en direcció a la festa.
Degut a la pluja, el terra estaba fangonós i relliscava, però la Rosa només pensaba en que no se li espatllés el modelet, quan de sobte, a tot just un carrer del museu es va torçar el turmell i va caure al bell mig d’un bassal ple de fang.
 La pobre porqueta estaba deseperada, el vestit era brut de dalt a baix, la cara plena de terra mullada, i li feia tant de mal el peu que no es podia aixecar d’aquell toll de fang fred i humit.

Plorava de dolor i de tristesa per la seva mala sort quan va veure que algú s’acostava, era la familia Mussol, coneguts a tot el poble i per tant també de la Rosa, així que es va posar a cridar demanant-los ajuda.
La familia Mussol va fer el mateix que havia fet ella amb en Joan el mecànic, eren massa estirats per parlar amb algú tant brut de fang per molt que els hi demanés ajuda.

La pobre Rosa seguia allà, amb dolor al peu i al cor al veure que tothom que passava i a qui demanava ajuda l’ignoraven. Quan de sobte va sentir una veu al costat que li deia:

-Senyoreta, necesita ajuda? He sentit els seus plors.

La Rosa es va girar i va veure un porc amb ulleres fosques i un bastó, la roba que portava era vella, estava gastada i no gaire ben planxada.
Però va recordar com l’havien despreciat la gent que tant havia admirat, que importava la roba o l’estil si eren tan mala gent que no ajudaven algú amb dificultats?

-Si gràcies, m’he torçat el peu i no em puc aixecar jo sola- Va dir la Rosa.

El porc d’ulleres fosques li va allargar la mà sense importar-li si estava bruta o no, la Rosa li va agafar i es va incorporar amb dificultats.

-Vol que l’acompanyi al metge o a casa seva?

La porqueta al veure que li costava arrepenjar el peu va acceptar.
  

 Ara molts anys després els dos porquets segueixen junts, la Rosa es va enamorar d’aquell porc d’ulleres fosques i bastó que va resultar que era cec. 
A ell no li importaven la roba, la posició social o els diners, per al porquet el més important era ser una bona persona.


I així la Rosa va passar a ser una de les habitants més estimades del poble junt al seu company, que li va fer entendre el que realment és valuós.

divendres, 4 d’abril del 2014

Conte curt - Somnis

Somnis

La nostra història començà en una caseta de Collserola, més concretament en el seu jardí. Un petit tros de paradís ple de vida i de color.

Al peu d’un cirerer s’erigia un formiguer en constant moviment. Les formigues recol.lectores anaven amunt i avall transportant aliments, les formigues soldat vigilaven el laberint de passadíssos que havien excavat amb tant d’esforç, les formigues escombriaires recollien brossa i la portaven fins a unes cavernes inferiors destinades a ser un abocador, i així fins a la última de les formigues. Totes tenien la seva tasca desde el seu naixement, cap d’elles es preguntava res més, la seva vida estaba marcada.

Hi havia una formiga escombriaire però que tenia pensaments impropis, mentre carregava les deixalles sempre s’imaginava sortint a l’exterior a recol.lectar aliments i poder gaudir del sol i totes les altres meravelles que tant havia sentit dir a les seves companyes, era incapaç d’evitar aquests pensaments.

Dia rera dia aquest sentiment l’envaïa amb més i més força, estava confosa, això no era gens propi de les formigues. Escoltava a les seves companyes i de tant en tant s’atrevia a preguntar alguna cosa de l’exterior, fins i tot va tenir el valor de mencionar que algun dia voldria sortir del formiguer, però totes reien i li deien que ella havia nascut per transportar brossa i no aliments.

La nostra amiga estaba desanimada però el sentiment no desapareixia, els dies passaven i l’angoixa creixia, fins que al final es va decidir a sortir.

  Tot era nou i extrany, però realment bonic. Va decidir observar i imitar a les seves germanes, i si, va ser dur al començament, no era tant senzill com s’havia imaginat, però es va demostrar a ella mateixa que amb esforç i voluntat un somni pot esdevenir realitat.

Litgis

dimecres, 2 d’abril del 2014

Relat Breu - La Muntanya de les Bèsties

La Muntanya de les Bèsties

A les fronteres del nord de la Terra del Vent, a la part més salvatge i allunyada del regne hi havia un poblat al peu d’una muntanya gegantina amb uns boscos frondosos i plens de vida.

Durant anys la gent del poble havia caçat en aquells boscos, en concret una espècie de senglar molt particular que només es trobava en aquella zona. Feia uns quinze anys però que ja gairebé ningú gosava apropar-se ni tant sols al llindar, de sobte havien aparegut unes bèsties terribles arreu de la muntanya i tothom que havia tornat mai més havia pogut dormir tranquil. Ningú es posava d’acord en quin tipus de bèstia era, alguns deien que havien vist un voltor amb cos de lleó, d’altres una serp inmensa amb tres caps, aranyes gegants amb ulls humans, i tot de bèsties impossibles i esfereidores.

Desde llavors la caça s’havia reduït i havien tingut que conrear amb esforç aquelles terres dures però fèrtils. Van demanar permís al rei i aquest els concedí algunes hectàrees a repartir entre el poble que evidentment es van ocupar de seguida.

Un matí de primavera el comissari del rei a la vila va organitzar una batuda per a trobar furtius, vilatans que conreaven més enllà de les terres que els havia concedit el seu senyor. L’últim any havia enviat a quatre homes a la cort per a ser jutjats. Aquell dia trobaren en Flyn, un noi orfe de vint anys que havia rondat tota la vida per la vila, vivint on podia i alimentant-se com podia.

 Un quilòmetre més enllà de les terres concedides, en una petita vall en Flyn s’havia llaurat un petit tros de camp on creixien tot de verdures. El van detenir i el portaren al poble tot escoltant les queixes del noi.

-És un tros de terra molt petit, tots els camps estan ocupats i no tinc res per menjar. No faig mal a ningú, al rei no li importaran cinquanta metres més o cinquanta metres menys.

-Això ho decidirá ell quan et presentis davant seu.- Respongué el comissari mentre el feien avançar.

Van arribar a la caseta de fusta que feien servir d’oficina i on tenien una cel·la buida gairebé sempre i allà van tancar en Flyn.

-Demà un guardia et portarà a Rocagris per presentar el teu cas, allà seràs jutjat per el rei.

En Flyn en un racó de la cel·la humida tremolava, sabia perfectament quina era la justícia de la cort. En aquell momento la porta de la caseta s’obrí amb un cop fort, dos homes van entrar portant en braços a un tercer, que tremolava i tenia els ulls fora de si.

-Què ha passat? – Preguntà rapidament el comissari.

-En Jinta s’ha aventurat als boscos de la muntanya per intentar caçar un senglar, nosaltres l’hem trobat així a l’entrada del poble.-Respongué un dels homes.

-Això no pot continuar així, hem de fer alguna cosa, el rei no en vol saber res de les bèsties de la muntanya i amb els camps no en tenim prou.-Digué l’altre home.

El comissari amb el rostre gris de preocupació feu un gest amb la mà per a calmar als dos homes.

-Teniu raó, deixeu que pensi alguna cosa. De moment porteu a en Jinta al temple per a que l’atenguin, i vosaltres dos aneu a la taberna, després m’hi acostaré.

En Flyn observava l’escena en silenci, feia temps que ningú gosava entrar al bosc per molt desesperat que estigués, la situació a la vila empitjorava. El comissari anava amunt i avall per la petita sala amb cara de concentració i el noi no parava de pensar alguna manera de sortir d’allà, fins que finalment s’atreví a preguntar.

-Ja té suficients preocupacions ara mateix, que li sembla si em deixa marxar i li prometo que no tornaré a conrear cap terreny de fora dels límits?

El comissari s’aturà i es girà cap al noi en silenci, els ulls li brillaven amb malícia, una idea s’estava obrint pas dins el seu cervell.

-Mira noi, tens dues opcions. T’envio a la cort a que et jutgin, o per el teu propi peu et fiques a la muntanya, necessito saber que són exactament aquestes bèsties i com van arribar aquí. Si aconsegueixes tornar amb aquesta informació, el rei no sabrà mai que li vas robar una part de les terres.

En Flyn es quedà mut, ni tan sols s’havia atrevit a creuar la porta nord de la vila que portava directament a la muntanya en els vint anys que tenia de vida.

-Vaig a la taberna a calmar els ànims abans de que aquells dos aterroritzin a tot el poble, espero que quan torni hagis decidit que prefereixes. –I dit això el comissari sortí per la porta i la tancà amb clau.

En Flyn no parava de donar-hi voltes, si el portaven a la cort seria executat, les lleis eren implacables, però si s’endinsava a la muntanya de les bèsties probablement també acabaria mort, era una decisió difícil de prendre.  

     Al cap d’una estona va sentir com ficaven la clau al pany i el comissari va entrar.

-Ja has decidit que vols fer?

En Flyn estava en el racó més fosc de la cel·la, amb prou feina es veia on era, en silenci avançà fins a la poca claror que entrava per la finestra i respongué.

-Aniré a la muntanya, ja no tinc res a perdre.

-Molt bé noi, així m’agrada. Qui sap, amb sort potser aconsegueixes tornar amb l’informació que necessito, perquè si no és així t’aconsello que no tornis
.
Dit això el comisari obrí la porta on tenia tancat en Flyn i el deixà sortir.

-Anem, t’acompanyaré a la porta del nord, i t’aviso de que hi tinc un guardia dia i nit, així que pobre de tú que intentis tornar sense el que t’he demanat, aniries directament al rei i a la forca.

En silenci van caminar per els carrers fins a arribar a la part més antiga de la vila, en Flyn estava aterroritzat però no tenia cap altre sortida. Sense adonar-se van arribar al seu destí i allà el van fer marxar sense més paraules cap a la obscuritat tenebrosa de la muntanya.

En Flyn avançava amb lentitud entre els arbres i arbustos, els ulls ben oberts i els sentits alerta, qualsevol soroll el sobresaltava, no paraven de tornar-li al cap les històries que la gent del poble explicava de les bèsties de la muntanya.  De sobte uns metres més endavant va sentir un soroll i es quedà clavat allà on era. Davant seu una enorme bèstia amb cap d’àliga i cos de lleó s’erigia davant seu com una torre, la imatge era terrorífica. 

El primer instint d’en Flyn va ser córrer, però a on? Semblava que el seu destí era morir, així que va tancar els ulls i va pregar perquè fos ràpid.
                                                   
Va passar un minut i en Flyn no notava res, així que s’atreví a obrir els ulls. Davant seu no hi havia res, no quedaba cap rastre de la bèstia. Sorprès i alhora agraït es va donar uns minuts i continuà avançant muntanya amunt. Era molt extrany però no pensava donar-hi gaires voltes, al cap i a la fi encara era viu. 

Va avançar durant hores sense cap entrebanc, començava a creure que aconseguiria creuar la muntanya i fugir d’aquella justicia tant qüestionable quan a la seva dreta un moviment de les branques van fer girar el cap al noi. 
Una aranya més gran que un cavall el mirava fixament a uns metres de distància. 

Un crit de pur terror sortí de la gola del noi i sense ni tan sols pensar va tancar els ulls. De nou silenci, cap moviment. Lentament va obrir els ulls i allà no hi havia res, tornava a estar sol. Sense pensar-ho dues vegades va continuar ascendint amb més velocitat encara, tenia que sortir d’allà.

Quan portava una hora caminant desde l’incident una olor coneguda li arribà i el sorprengué. Era fum d’una foguera, però qui podía ser? Amb cautela va continuar la seva marxa fins que va arribar a davant d’una petita cova. Allà a l’entrada hi havia una petita foguera i assegut a davant un home vell, amb el rostre i les mans plenes d’arrugues, anava embolcallat amb una túnica marró i els cabells i la barba blanca com la neu li arribaven fins més avall de la cintura. L’ancià aixecà la vista i mirà a en Flyn amb tranquilitat.

-Vine a escalfar-te noi, comença a caure el sol.

En Flyn sorprès i alhora una mica desconfiat va seure davant d’aquell home amb el foc entremig dels dos.

-Veig que les bèsties no t’han fet fugir, deus ser molt valent.

El noi estava molt cansat i l’únic que volia era descansar, no tenia força ni per mentir així que li explicà a aquell home les causes de com havia anat a parar allà. L’ermità l’escoltà en silenci durant el seu relat i en acabat li oferí un recipient de fusta amb brou de verdura.

-Té noi, et donarà força i t’escalfarà, ho necessites.

En Flyn es va empassar el caldo amb dos glops, estava afamat, i en acabat mirà a l’ancià encuriosit.

-Qui és vostè?

L’ermità es mirà el noi i amb un somriure contestà:

-Em dic Rolan, era l’il·lusionista de l’antic monarca. Fa quinze anys quan va morir i el seu fill ocupà el tron tot va canviar i vaig decidir marxar. Vaig caminar dies i dies fins que vaig acabar aquí. Aquesta muntanya és plena de vida, he vist animals que no es poden trobar enlloc més, i vaig decidir quedar-me aquí a pasar els meus últims anys en pau i tranquilitat. Amb el temps vaig observar que la caça indiscriminada estava acabant amb la majoria d’animals així que vaig reunir la força mágica que em quedava per a crear una il·lusió única, quan algú es trobés un animal de la muntanya aquest veuria una bèstia terrible que el faria fugir. Per això aquests últims anys les espècies s’han anat recuperant lentament.

Dit això l’il·lusionista va callar deixant en Flyn assimilant tota la història.                                
Passats uns segons en Rolan digué:

-Ara pots fer dues coses, o bé tornes al poble i li expliques tot això al comissari, cosa que acabaria amb la vida en aquesta muntanya, o bé t’ensenyo la manera de creuar-la i podràs anar on et dicti el cor.

En Flyn no s’ho va pensar dues vegades i li va agraïr a l’ermità l’oferiment de creuar la muntanya, no es podia creure que hagués sortit viu de tota aquella història, era lliure d’anar i establir-se on volgués, i podía ajudar a en Rolan a mantenir la vida en aquella preciosa muntanya que ja havia deixat de fer-li por.    
       
Portava tota la seva vida alimentant-se del que plantava i li donava la terra, i per sort portava les butxaques plenes de llavors de tot tipus que el comissari s’havia oblidat de confiscar-li, no li seria difícil fer-se un refugi i establir-se més enllà de la Terra del Vent, si més no de moment.

La Muntanya de les Bèsties li havia donat una segona oportunitat, un nou començament.

Litgis


dimarts, 1 d’abril del 2014

Relat Breu - El Traïdor

El Traïdor

Al peu d’unes muntanyes, envoltat de boscos frondosos, camps conreats i un riu caudalós s’erigia un petit reialme format per algunes viles i una petita ciutat amb un castell no gaire ostentós.

Aquell dia una gran multitud s’havia reunit al peu de les escales del castell, hi havia programada una execució quan el sol arribés al seu punt àlgid i ningú s’ho volia perdre.

Eren temps foscos, la collita s’havia perdut degut a la plaga de llagostes i el nou regent cobrava uns impostos que havien abocat als seus súbdits a la misèria, però ningú gosava dir ni fer res per als mercenaris (o cavallers com ells es feien dir) que tenia el rei al seu servei. Una execució era una de les poques coses que distreien als vilatans de la seva rutina miserable, ni tan sols sabien a qui executaven.

En aquell moment el rei va aparèixer envoltat dels seus homes, davant seu feien caminar un home brut, amb un ull inflat i el llavi sagnant. El van fer avançar en silenci fins a la forca i allà es va aturar. Llavors el rei avançà per a pronunciar unes paraules.

-Seràs executat per traïdor, desobeir les ordres del rei és traició i per tant la mort. Les nostres lleis dicten que tens dret a unes últimes paraules.

El condemnat , en silenci es girà cap al poble, cosa que va molestar al rei, i passats uns segons on les veus es van apagar començà a parlar amb veu profunda.

-M’executen per traïdor, jo ja he acceptat el meu destí, estic preparat per a morir, però vosaltres no teniu perquè fer-ho. Jo era el comisari del regne a les viles exteriors, cobrava impostos impossibles a gent que no tenia res, fins que tanta mort i misèria desmesurada no em van deixar continuar amb la meva tasca i em vaig negar a seguir. Jo us pregunto a tots vosaltres, perquè centenars d’homes i dones hem d’obeir les ordres d’un dèspota només per el seu llinatge? Perquè no podem decidir per nosaltres mateixos? Perquè no podem ser lliures?

El rei molt disgustat per el que estaba sentint va fer un gest amb la mà i el botxí va avançar per a complir amb les seves ordres quan de sobte, per a sorpresa del condemnat la gent es posà a llençar pedres al rei i als seus guàrdies. Una remor de veus creixia desmesuradament i centenars d’homes i dones començaren a avançar amb pas ferm, units eren com una muntanya en moviment que res podia parar.

El rei i els seus homes van haver de fugir, i no només del castell, sinó del reialme. La notícia de la revolta s’havia extès  ràpidament per a totes les viles i no van poder refugiar-se enlloc, només els quedà l’exili.

I així fou com les paraules del comisari acusat de traïdor van encendre la flama d’un poble que va esdevenir lliure.
Litgis

dilluns, 31 de març del 2014

Relat breu - Justícia?

Justícia?

Les ombres del capvespre s’allarguen en un carreró fosc i humit, entre els vapors del clavegueram una silueta que es comença a dibuixar.

Avança amb pas ferm, decidit. El seu rostre està envait per la foscor excepte per dos ulls freds que no perden detall del seu voltant.

Enrere quedaven els temps en que servia al cos policial, enrere quedaven les frustracions de veure com violadors i assassins eren posats en llibertat, estaba cansat de la constant hipocresia del sistema.

-Surt Ray, no et servirà de res amagar-te.

En Ray, maltractador reincident, mai l’havien tancat. Avui seria l’última vegada que agrediria cap altre dona.

Una ombra es va moure i en Fran va avançar amb lentitud fins a trobar-se al final del carreró. En Ray estava espantat, i al sentir-se acorralat va agafar un tauló de fusta del terra. Aquella nit la discusió amb la Clara se li havia anat de les mans un altre cop, estaba tot tacat de sang i no sabia qui era aquella home.

Un flaix de llum i un tret apagat, el so del cos mort al caure al terra i les passes d’en Fran allunyant-se. Ara la policia el buscaba a ell, els seus antics companys. De fet ja feia mesos que li anaven al darrere.

No importaba, res importaba, ara ell era, la JUSTÍCIA.


Litgis

dijous, 20 de març del 2014

Clauers Artesanals

Clauers Artesanals

No trobeu mai el clauer que us agrada? Perquè no us el feu vosaltres mateixos?

Amb una fullola de fusta, pinzells, pintures i vernís ja el podem començar a fabricar.



Per començar sempre va bé fer un dibuix del que tenim pensat i després dibuixar-ho a la fusta que haurem serrat previament a la mida que ens convingui.


Triem l'esquema de colors, jo ho apunto al costat del dibuix en el paper, i amb paciència anem pintant.


Jo he utlitzat les pintures Citadel de les miniatures de Warhammer, però qualsevol acrílic aniria bé.


Les anelles i la cadena les podeu trobar a qualsevol botiga de fornitures de joieria i bijuteria.
Amb la dremel amb una broca de 1'5mm fem un forat a la part superior del clauer i enganxem l'anella de clau amb l'octite.


Ja només queda el toc final que és el vernís, no volem pas que ens salti la pintura. Li fem una primera capa i deixem que s'assequi, seguidament fem una segona capa i quan estigui sec ja el tenim llest.


I ja els tenim, amb imaginació i paciència un clauer al gust.
Espero que us animeu a provar-ho!

dimecres, 19 de març del 2014

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 10

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

 Capítol 10

-Que ha passat Règia?-
Digué en Nadif amb cara de preocupació aixecant-se de la taula.
En Roc es va quedar assegut, encara estava sorprès de que la Règia parlés amb un corb i no va acabar de reaccionar.
-Seieu al meu voltant i digues que ha passat-
Digué en Gnorf a qui tots creien adormit desde el seu jaç.
En silenci van acostar tres cadires, la Gaia es va quedar adormida sota la taula i el corb s'havia enfilat a un prestatge amagant el cap sota una ala. Ja estaven seient a les seves respectives cadires quan en Roc es va tornar a aixecar.
-Perdoneu, us faria res que entrés en Llamp amb 
nosaltres? Estem acostumats a estar junts i 
m'agradaria que fos aquí si no us molesta-
La Règia es va mirar en Nadif amb cara de neguit i aquest va contestar:
-Si el que et preocupa és la Gaia no has de patir per
a res, s'han conegut abans amb el Llamp i sorprenentment ha reaccionat tant bé com amb en Roc-
A en Roc no li va fer falta més, va obrir la porta i com si sabés que parlaven d'ell en Llamp estava allà assegut tot esperant que el deixessin entrar.

Un cop tothom era ja al seu lloc la Règia va fer un sospir profund i començà a parlar.
-Com segurament ja sabreu a un dia de camí cap a l'oest hi ha la vila de Vallsoleia, allà hi tinc contacte amb un vell escriba amb certes aptituds místiques que de tant en tant necessita el meu consell amb algún tipus d'arrel o amb algún verí de granota en concret. Aquest corb és un dels missatgers que utilitzem i porta una petició d'en Maristany. Sembla que fa una setmana que la gent enmalalteix i han arribat a la conclusió que és degut a l'aigua dels pous. Segons en Maristany no queda cap pou a la vila amb aigua potable, però el més greu és que es veu que fa cosa d'un mes que el riu està sec, així que la situació és greu-
L'habitació es va quedar en silenci, en Roc no gosava dir res, no tenia ni idea de que podien fer.
-Quina és la petició d'en Maristany, Règia?- Digué en Gnorf.
-Em diu que demà arribarà un altre corb amb un petit flascó amb aigua dels pous. Tinc certs coneixements que espero em serveixin per esbrinar quina és la causa d'aquesta desgràcia, i amb sort poder-ho solucionar-
-Tú que en penses?- Digué en Nadif amb aspecte ombrívol.
-Sincerament em fa mala espina, és molt extrany que tots els pous estiguin infectats, no ho acabo de veure clar. Crec que el millor seria que demà amb les primeres llums sortissis amb la Gaia cap a Vallsoleia Nadif-
-Jo estava pensant el mateix- Respongué el nan.
En aquell moment un neguit va començar a omplir en Roc, i gairebé sense adonar-se va intervenir.
-Nadif si no et molesta m'agradaria acompanyar-vos-
El nan es va mirar el noi amb una expressió que no va saber desxifar, i passats uns segons respongué:
-D'acord noi, vindràs amb nosaltres però t'hauràs d'espavilar tu solet, no tinc temps per anar fent de mainadera-
En Roc va assentir amb el cap i es va quedar en silenci rascant al Llamp darrere les orelles.
-Vull que aneu amb molt de compte, fa cosa d'un any que van apareixer a la vila els adoradors de Zarkin i em fan mala espina. En Maristany em va dir fa un temps que havia desaparegut gent del poble i ningú en sap res, molt em temo que hi estàn involucrats, així que aneu amb compte i quan arribeu a Vallsoleia aneu directament a casa d'en Maristany, tu ja sap on és Nadif-
Dit això la Règia es va incorporar i es va posar a remenar entre pots i prestatges. En Nadif també es va aixecar tot pensatiu i lentament va sortir a l'exterior seguit per la Gaia.
En Roc es va apropar a en Gnorf i va seure a terra, arrepenjat al jaç on descansava el seu amic.
-Roc, la Règia té raó, heu d'anar amb compte, escolta tot el que et digui el meu nebot, sóc conscient de que és un nan de poques paraules i pot ser una mica brusc, però t'asseguro que té un gran cor i molta experiència a les espatlles-
El noi va assentir amb el cap, en Llamp s'havia estirat al seu costat i arrepenjava el cap a la seva cama, les flames dansaven amb un ritme captivador i hipnòtic i els sons del seu voltant es van anar apagant fins que es va adormir.

En Roc es va despertar al sentir unes passes i es va adonar que els primers raigs de sol entraven per la finestra, s'havia quedat adormit i algú l'havia tapat amb la seva capa.
En Nadif i la Règia parlaven en veu baixa asseguts a la taula amb en Llamp i la Gaia als seus peus, el gos de seguida s'adonà que en Roc s'havia despertat i es va llençar a sobre seu llepant-li la cara.
-Roc vine a menjar alguna cosa, en breu us posareu en camí-
Li digué la Règia en veu baixa per no molestar a en Gnorf que encara dormia. En Roc va seure al costat dels seus nous amics i literalment va devorar el tros de pa amb formatge que li van oferir.
-Marxarem en breu noi, si sortim ara arribarem a Vallsoleia abans de que caigui el sol- Digué en Nadif.
-Estic preparat, i en Llamp també-
-Molt bé, doncs marxem-
En Roc va donar un tros de pa a en Llamp i tot seguit va comprobar que ho portava tot. Tenia l'espasa, el cinturó, la capa i un mapa que havia fet ell mateix durant les seves escapades nocturnes a les tavernes. Ho tenia tot, així que va anar a despedir-se de la Règia.
-Té Roc això és per a tú, et serà útil-
Digué la Règia mentre li oferia al noi una motxilla de cuir i una cantimplora plena d'aigua.
-Moltes gràcies Règia, ets molt amable-
-Au marxa, en Nadif no és un nan amb gaire paciència, ja em despediré de part teva amb en Gnorf, les herbes que li vaig donar el faran dormir fins al migdia, així que estigues tranquil-
Va dir la Règia amb un somriure, i tornant-se a posar seriosa afegí:
-Aneu amb compte, quedeu-vos a casa d'en Maristany i escolta en Nadif, quan descobreixi alguna cosa de la mostra d'aigua us enviaré un corb amb instruccions, mentrestant intenteu esbrinar quina és la causa de que s'hagi assecat el riu, és molt extrany el que està passant-
Dit això la Règia va empènyer suaument en Roc cap a la porta on esperaven en Nadif, la Gaia i en Llamp.
Sense dir res el nan es va donar la volta i van començar a caminar cap a l'oest.

dilluns, 17 de març del 2014

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 9

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

  Capítol 9

Els minuts passaven en silenci, només es trencava la quietud quan la Règia picava les arrels amb la mà de morter, fins i tot el so del repicar de la fusta amb el marbre es convertia en un mantra dins d'aquella casa plena de misticisme.
En Gnorf es va mig endormiscar després de l'infusió calenta i en Roc es mantenia prop d'ell observant la sala i a la seva anfitriona.
La Règia era la dona més vella que havia vist mai, l'esquena li feia un arc permanent, les seves mans eren menudes amb uns dits llargs i prims i les seves arrugues eren incomptables.
El que més fascinava al noi però era la vitalitat que desprenia aquella dona que podia ser la seva besàvia.
De cop la tranquilitat es va acabar, a fora es sentien els lladrucs nerviosos d'en Llamp i el bufar intranquil d'en Foc.
En Roc d'un salt estava de peu amb la mà a l'empunyadura de l'espasa disposat a protegir al seu company, però la veu trencada de la Règia el va aturar.
-Sembla que ja els tenim aquí-
Encara no havia acabat la frase que la porta s'obrí en sienci, i allà sota l'arc hi havia el nan més gros i musculat que en Roc havia vist mai. L'acompanyava una guineu gegantina d'un color roig intens amb una orella torçada endavant i una gran franja de color blanc a la cua. Aquella guineu devia ser la Gaia va pensar el noi.
-Ja era hora Nadif, has trobat les arrels?- Va dir la Règia
sense deixar d'utilitzar el morter.
-Ens ha costat més del que ens esperavem, però si-
Respongué en Nadif amb una veu greu i profunda mentre treia unes arrels dels saquets que duia penjats al cinturó i les penjava d'uns claus que sobresortien d'un prestatge.
El noi va analitzar atentament al nouvingut. Feia el doble d'esquena que en Gnorf i els seus braços semblaven soques d'arbre. La roba era una barreja de tela i cuir tenyida de color verd i marró (un bon camuflatge dins el bosc pensà en Roc). Tenia una barba d'un color negre blavós com el plomatge d'un corb amb alguna veta platejada, i mesurava la meitat que la d'en Gnorf.
Duia uns saquets de pell repartits al voltant de la cintura lligats al cinturó i va ser llavors quan el noi es fixà en les armes del nan, a l'esquena lligada amb unes tires planes de cuir portava una destral doble de mida mitjana, amb una fulla ample i corva per un costat i una pica per l'altre, una arma eficaç per a combatre en espais reduits i una bona eina al bosc.
El que més va cridar l'atenció d'en Roc però, va ser la dalla que en Nadif duia a la mà, una veritable obra d'art que tenia tot l'aspecte d'haver sigut creada per en Gnorf.
Era una dalla de plata amb un cap de guineu a l'empunyadura, amb uns ulls d'obsidiana encastats. La falç més bonica que havia vist mai.
 
De sobte el noi va notar una cosa freda i humida a la mà i va fer un salt enrere. Estava tant distret oservant al nan que no s'havia adonat que la guineu s'acostava a ell per un costat i li ensumava la mà.
En Nadif amb expressió de sorpresa es mirava el noi i la guineu.
-Et pots sentir afalagat humà, la Gaia extranyament
s'acosta i confia en desconeguts-
Va dir el nan amb una veu que era com si freguessin dues pedres entre elles.
En Roc no sabia exactament que dir i es va limitar a somriure a la Gaia i gratarli el cap entre les orelles, gest que la guineu gegantina va agraïr apretant-se contra la seva cama i tancant els ulls.
En aquell moment la veu dèbil d'en Gnorf es va fer sentir per sobre del crepitar del foc i els lladrucs d'en Llamp a l'exterior.
-Deixa que et miri Nadif, han passat molts anys-
El nan més jove s'hi va acostar en silenci.
-Veig que la barba ja t'arriba al pit, quants anys tens ja nevot? Cent vint?-
Digué en Gnorf.
-Sempre dius el mateix- Va dir en Nadif amb el naixement
d'un somriure als llavis. -Jo conto cent trenta cinc hiverns-
En   Roc de vegades oblidava la llongevitat d'aquella raça, per a ells un segle era ben poca cosa.
-Prou de parlar i veniu a menjar alguna cosa Nadif. Tú tmbé Roc, amb l'estomac ple es pensa millor i vull saber com després de tants anys el nostre bon amic s'ha decidit a agafar un aprenent humà-
Dit això la Règia es va posar a servir un brou calent en uns bols de fusta.
En Nadif va seure en una taula que hi havia sota una finestra i la Gaia es va estirar als seus peus. Passats uns segons en Roc va seure davant d'ell mentre la Règia li posava la sopa fumejant al davant.
Mentre el nan i el noi menjaven en silenci la Règia va incorporar en Gnorf amb suavitat i una força considerable per tractar-se d'una dona tant vella i menuda. En Gnorf volia dormir i no li va fer cap gràcia que l'aixequessin, però la Règia feia com si sentís ploure, i entre queixa i queixa li ficava cullerades de sopa a la boca.
En Roc observava l'escena divertit, calent i amb l'estomac ple es sentia molt més relaxat, de fet començava a endormiscar-se quan es van començar a sentir uns copets aguts, com si agú piqués contra una copa de vidre amb una forquilla.
-Nadif pots obrir el nostre convidat?-
El nan es va incorporar amb lentitud, però no es va dirigir cap a la porta sinó cap a una de les finestres de la paret de pedra. En Roc no podia veure que hi havia a l'exterior ja que l'esquena d'en Nadif li tapava tot angle de visió, el que més sorprenia al noi era que en Llamp no hagués donat la veu d'alarma al veure que s'acostava algú.
En Nadif va obrir la finestra i un soroll de batec d'ales va omplir la sala. Un corb inmens va volar fins al costat del foc i aterrà amb suavitat a una distància prudencial de les flames i l'escalfor.
La seva mirada era pura intel.ligència i les plomes d'un color negre blavós lluïen amb la claror del foc.

La Règia va estirar en Gnorf amb delicadesa i en acabat va acostar la cadira fins al corb. Aquest amb petits saltirons es va enfilar per la seva cama i va anar escalant a la figura encorvada fins a arribar a l'espatlla, llavors per a gran sorpresa d'en Roc es van posar a parlar amb veu baixa.
A mesura que dona i ocell conversaven l'expressió de la Règia s'enfosquia, fos quin fos el missatge del corb eren males notícies.
Passats uns minuts la conversa va acabar, el corb va baixar a terra i la Règia li va donar un plat amb aigua i un tros de pa que l'ocell no va trigar a picossejar.

Lentament la dona es va girar, el seu rostre desprenia cansament, preocupació i tristesa, i digué:
-Nois, tinc notícies fosques-