La
Muntanya de les Bèsties
A
les fronteres del nord de la Terra del Vent, a la part més salvatge i allunyada
del regne hi havia un poblat al peu d’una muntanya gegantina amb uns boscos
frondosos i plens de vida.
Durant
anys la gent del poble havia caçat en aquells boscos, en concret una espècie
de senglar molt particular que només es trobava en aquella zona. Feia uns
quinze anys però que ja gairebé ningú gosava apropar-se ni tant sols al
llindar, de sobte havien aparegut unes bèsties terribles arreu de la muntanya i
tothom que havia tornat mai més havia pogut dormir tranquil. Ningú es posava
d’acord en quin tipus de bèstia era, alguns deien que havien vist un voltor amb
cos de lleó, d’altres una serp inmensa amb tres caps, aranyes gegants amb ulls
humans, i tot de bèsties impossibles i esfereidores.
Desde
llavors la caça s’havia reduït i havien tingut que conrear amb esforç aquelles
terres dures però fèrtils. Van demanar permís al rei i aquest els concedí
algunes hectàrees a repartir entre el poble que evidentment es van ocupar de
seguida.
Un
matí de primavera el comissari del rei a la vila va organitzar una batuda per a
trobar furtius, vilatans que conreaven més enllà de les terres que els havia
concedit el seu senyor. L’últim any havia enviat a quatre homes a la cort per a
ser jutjats. Aquell dia trobaren en Flyn, un noi orfe de vint anys que havia
rondat tota la vida per la vila, vivint on podia i alimentant-se com podia.
Un
quilòmetre més enllà de les terres concedides, en una petita vall en Flyn s’havia
llaurat un petit tros de camp on creixien tot de verdures. El van detenir i el
portaren al poble tot escoltant les queixes del noi.
-És
un tros de terra molt petit, tots els camps estan ocupats i no tinc res per
menjar. No faig mal a ningú, al rei no li importaran cinquanta metres més o
cinquanta metres menys.
-Això
ho decidirá ell quan et presentis davant seu.- Respongué el comissari mentre el
feien avançar.
Van
arribar a la caseta de fusta que feien servir d’oficina i on tenien una cel·la
buida gairebé sempre i allà van tancar en Flyn.
-Demà
un guardia et portarà a Rocagris per presentar el teu cas, allà seràs jutjat
per el rei.
En
Flyn en un racó de la cel·la humida tremolava, sabia perfectament quina era la
justícia de la cort. En aquell momento la porta de la caseta s’obrí amb un cop
fort, dos homes van entrar portant en braços a un tercer, que tremolava i tenia
els ulls fora de si.
-Què
ha passat? – Preguntà rapidament el comissari.
-En
Jinta s’ha aventurat als boscos de la muntanya per intentar caçar un senglar,
nosaltres l’hem trobat així a l’entrada del poble.-Respongué un dels homes.
-Això
no pot continuar així, hem de fer alguna cosa, el rei no en vol saber res de
les bèsties de la muntanya i amb els camps no en tenim prou.-Digué l’altre
home.
El
comissari amb el rostre gris de preocupació feu un gest amb la mà per a calmar
als dos homes.
-Teniu
raó, deixeu que pensi alguna cosa. De moment porteu a en Jinta al temple per a
que l’atenguin, i vosaltres dos aneu a la taberna, després m’hi acostaré.
En
Flyn observava l’escena en silenci, feia temps que ningú gosava entrar al bosc
per molt desesperat que estigués, la situació a la vila empitjorava. El comissari
anava amunt i avall per la petita sala amb cara de concentració i el noi no
parava de pensar alguna manera de sortir d’allà, fins que finalment s’atreví a
preguntar.
-Ja
té suficients preocupacions ara mateix, que li sembla si em deixa marxar i li
prometo que no tornaré a conrear cap terreny de fora dels límits?
El
comissari s’aturà i es girà cap al noi en silenci, els ulls li brillaven amb
malícia, una idea s’estava obrint pas dins el seu cervell.
-Mira
noi, tens dues opcions. T’envio a la cort a que et jutgin, o per el teu propi
peu et fiques a la muntanya, necessito saber que són exactament aquestes
bèsties i com van arribar aquí. Si aconsegueixes tornar amb aquesta informació,
el rei no sabrà mai que li vas robar una part de les terres.
En
Flyn es quedà mut, ni tan sols s’havia atrevit a creuar la porta nord de la
vila que portava directament a la muntanya en els vint anys que tenia de vida.
-Vaig
a la taberna a calmar els ànims abans de que aquells dos aterroritzin a tot el
poble, espero que quan torni hagis decidit que prefereixes. –I dit això el
comissari sortí per la porta i la tancà amb clau.
En
Flyn no parava de donar-hi voltes, si el portaven a la cort seria executat, les
lleis eren implacables, però si s’endinsava a la muntanya de les bèsties
probablement també acabaria mort, era una decisió difícil de prendre.
Al
cap d’una estona va sentir com ficaven la clau al pany i el comissari va
entrar.
-Ja
has decidit que vols fer?
En
Flyn estava en el racó més fosc de la cel·la, amb prou feina es veia on era, en
silenci avançà fins a la poca claror que entrava per la finestra i respongué.
-Aniré
a la muntanya, ja no tinc res a perdre.
-Molt
bé noi, així m’agrada. Qui sap, amb sort potser aconsegueixes tornar amb
l’informació que necessito, perquè si no és així t’aconsello que no tornis
.
Dit
això el comisari obrí la porta on tenia tancat en Flyn i el deixà sortir.
-Anem,
t’acompanyaré a la porta del nord, i t’aviso de que hi tinc un guardia dia i
nit, així que pobre de tú que intentis tornar sense el que t’he demanat,
aniries directament al rei i a la forca.
En
silenci van caminar per els carrers fins a arribar a la part més antiga de la
vila, en Flyn estava aterroritzat però no tenia cap altre sortida. Sense
adonar-se van arribar al seu destí i allà el van fer marxar sense més paraules
cap a la obscuritat tenebrosa de la muntanya.
En
Flyn avançava amb lentitud entre els arbres i arbustos, els ulls ben oberts i
els sentits alerta, qualsevol soroll el sobresaltava, no paraven de tornar-li
al cap les històries que la gent del poble explicava de les bèsties de la
muntanya. De sobte uns metres més
endavant va sentir un soroll i es quedà clavat allà on era. Davant seu una
enorme bèstia amb cap d’àliga i cos de lleó s’erigia davant seu com una torre,
la imatge era terrorífica.
El primer instint d’en Flyn va ser córrer, però a
on? Semblava que el seu destí era morir, així que va tancar els ulls i va
pregar perquè fos ràpid.
Va
passar un minut i en Flyn no notava res, així que s’atreví a obrir els ulls.
Davant seu no hi havia res, no quedaba cap rastre de la bèstia. Sorprès i
alhora agraït es va donar uns minuts i continuà avançant muntanya amunt. Era
molt extrany però no pensava donar-hi gaires voltes, al cap i a la fi encara
era viu.
Va avançar durant hores sense cap entrebanc, començava a creure que
aconseguiria creuar la muntanya i fugir d’aquella justicia tant qüestionable quan
a la seva dreta un moviment de les branques van fer girar el cap al noi.
Una
aranya més gran que un cavall el mirava fixament a uns metres de distància.
Un
crit de pur terror sortí de la gola del noi i sense ni tan sols pensar va
tancar els ulls. De nou silenci, cap moviment. Lentament va obrir els ulls i
allà no hi havia res, tornava a estar sol. Sense pensar-ho dues vegades va
continuar ascendint amb més velocitat encara, tenia que sortir d’allà.
Quan
portava una hora caminant desde l’incident una olor coneguda li arribà i el
sorprengué. Era fum d’una foguera, però qui podía ser? Amb cautela va continuar
la seva marxa fins que va arribar a davant d’una petita cova. Allà a l’entrada
hi havia una petita foguera i assegut a davant un home vell, amb el rostre i
les mans plenes d’arrugues, anava embolcallat amb una túnica marró i els cabells
i la barba blanca com la neu li arribaven fins més avall de la cintura. L’ancià
aixecà la vista i mirà a en Flyn amb tranquilitat.
-Vine
a escalfar-te noi, comença a caure el sol.
En
Flyn sorprès i alhora una mica desconfiat va seure davant d’aquell home amb el
foc entremig dels dos.
-Veig
que les bèsties no t’han fet fugir, deus ser molt valent.
El
noi estava molt cansat i l’únic que volia era descansar, no tenia força ni per
mentir així que li explicà a aquell home les causes de com havia anat a parar
allà. L’ermità l’escoltà en silenci durant el seu relat i en acabat li oferí un
recipient de fusta amb brou de verdura.
-Té noi, et donarà força i t’escalfarà, ho necessites.
En
Flyn es va empassar el caldo amb dos glops, estava afamat, i en acabat mirà a
l’ancià encuriosit.
-Qui
és vostè?
L’ermità
es mirà el noi i amb un somriure contestà:
-Em
dic Rolan, era l’il·lusionista de l’antic monarca. Fa quinze anys quan va morir
i el seu fill ocupà el tron tot va canviar i vaig decidir marxar. Vaig caminar
dies i dies fins que vaig acabar aquí. Aquesta muntanya és plena de vida, he
vist animals que no es poden trobar enlloc més, i vaig decidir quedar-me aquí a
pasar els meus últims anys en pau i tranquilitat. Amb el temps vaig observar
que la caça indiscriminada estava acabant amb la majoria d’animals així que
vaig reunir la força mágica que em quedava per a crear una il·lusió única, quan
algú es trobés un animal de la muntanya aquest veuria una bèstia terrible que
el faria fugir. Per això aquests últims anys les espècies s’han anat recuperant
lentament.
Dit
això l’il·lusionista va callar deixant en Flyn assimilant tota la
història.
Passats uns segons en Rolan digué:
-Ara
pots fer dues coses, o bé tornes al poble i li expliques tot això al comissari,
cosa que acabaria amb la vida en aquesta muntanya, o bé t’ensenyo la manera de
creuar-la i podràs anar on et dicti el cor.
En
Flyn no s’ho va pensar dues vegades i li va agraïr a l’ermità l’oferiment de
creuar la muntanya, no es podia creure que hagués sortit viu de tota
aquella història, era lliure d’anar i establir-se on volgués, i podía ajudar a
en Rolan a mantenir la vida en aquella preciosa muntanya que ja havia deixat de
fer-li por.
Portava
tota la seva vida alimentant-se del que plantava i li donava la terra, i per
sort portava les butxaques plenes de llavors de tot tipus que el comissari
s’havia oblidat de confiscar-li, no li seria difícil fer-se un refugi i
establir-se més enllà de la Terra del Vent, si més no de moment.
La
Muntanya de les Bèsties li havia donat una segona oportunitat, un nou
començament.
Litgis
.jpg)
