divendres, 25 d’abril de 2014

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia

Un polsim de Fantasia amb unes gotes de Màgia



Hola a tots i a totes, us convido a visitar el nou facebook en obert  que he creat, espero que us agradi!


dimarts, 8 d’abril de 2014

El Tapiz de Fionavar


Trilogia de El Tapiz de Fionavar

A tots els amants de la Fantasia Èpica vull recomanar una trilogia espectacular. La vaig llegir fa anys i l'estic tornant a llegir i em fascina com la primera vegada.

Es tracta de "El Tapiz de Fionavar" de Guy Gavriel Kay, col·laborador del fill de Tolkien en la recopilació i preparació dels manuscrits del "Silmarillion" per a la seva publicació després de la mort del famós escriptor.

Consta de tres llibres, "El Arbol del Verano", "Fuego Errante" i "Sendero de Tinieblas".





Si us agrada la Fantasia Èpica us encantarà aquest escriptor i aquesta trilogia, espero que la disfruteu si teniu l'oportunitat de llegir-la.

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 11

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 11

En Nadif avançava amb una rapidesa sorprenent tenint en compte la llargada de les seves cames, en Roc tenia que anar amb compte de no ensopegar i de no perdre de vista al nan. La Gaia anava uns metres més endavant amb les orelles ben rectes atenta a qualsevol moviment i en Llamp anava d'un a l'altre amb l'alegria que el caracteritzava. No es van aturar ni un moment fins al migdia, quan en Nadif va parar al costat d'un rierol i va seure a sobre d'una roca contemplant l'aigua fluint.

-Aquesta és l'última reserva d'aigua que trobarem abans d'arribar a Vallsoleia, més val que beguis tot el que puguis i omplis la cantimplora que t'ha donat la Règia.

En Roc ja estava de genolls ficant el cap al rierol, estava exhaust, la resistència d'en Nadif era infernal, tenia les cames adolorides de seguir al seu company i en quan es va refrescar es va estirar sobre l'herba per descansar els músculs. La Gaia bevia aigua amb tranquilitat mentre en Llamp corria entrant i sortint del rierol esquitxant-los a tots. A en Roc li va semblar que no portava ni un minut estirat quan en Nadif digué:

-Menja alguna cosa per recuperar forces i preparat per continuar el camí en deu minuts Roc, no ens podem entretenir si volem arribar de dia.

Després de menjar el que els hi havia preparat la Règia es van tornar a internar al bosc, en Nadif no havia afluixat gens la marxa. En Roc uns metres més enrere pregava en silenci per arribar al seu destí, s'havia d'acostumar a la seva nova vida per els camins. Fent el cor fort va apretar el pas i es posà al costat del nan.

-Que creus que ha passat amb el riu? Hauria de portar aigua amb les pluges de les últimes setmanes.- Digué en Roc.

-Això es el que hem d'esbrinar després de parlar amb en Maristany. Sospito que té relació que els pous s'hagin infectat i el riu s'hagi assecat. Espero que quan arribem ens puguin aclarir una mica més la situació.

En Roc va assentir i continuà avançant inmers en els seus pensaments, observava el seu voltant amb curiositat a mesura que caminava, mai havia sortit de CastellVell fins llavors i tot era nou i meravellós, volia retenir a la seva ment tot el que veia. El viatge amb en Gnorf fins a casa de la Règia havia sigut molt diferent conduint el carretó amb en Foc per els camins. Amb en Nadif anaven bosc a través, aquell bosc tenia arbres milenaris amb soques gegantines, la molsa creixia abundant i es sentien córrer animalons per les branques sobre els seus caps, en Llamp era més feliç que mai persseguint tots els rastres que ensumava.

Després de varies hores caminant sense descans el bosc començà a clarejar, els arbres eren més petits i la llum del sol que començava a caure es filtrava amb més intensitat entre les branques.

-No queda gaire, en breu serem al poble.- Digué en Nadif que no havia obert la boca en hores.

I així va ser, van deixar l'espessor del bosc enrere per internar-se en uns camps desde on ja es veia Vallsoleia a pocs quilòmetres. La Gaia es va posar al costat d'en Nadif en silenci i aquest li arrepenjà la mà entre les orelles.

-Que no et vegin, ja saps que has de fer.- Li digué al nan a la guineu, i dit això aquesta va desaparèixer entre l'herba alta.

-Anirem directament a casa d'en Maristany, no et distreguis ni et separis de mi, i tingues el Llamp al costat.

Quan el sol estava a punt de pondres van arribar a Vallsoleia, era més gran del que en Roc s'havia imaginat però ni de bon troç com la ciutat on s'havia criat. Les ombres començaven a allargar-se i en Nadif va apretar el pas. Es van internar per carrerons foscos i estrets fins a arribar a una zona de casetes aïllades bastant atrotinades, totes tenien un petit jardinet al davant i el nan s'aturà a l'última de les cases, pintada d'un color blau verdós que la feia destacar de la resta de cases blanques. Abans de trucar a la porta en Nadif va xiular uns segons, de sobte la Gaia era darrere d'ells i en Roc es mirava el nan extranyat.

-La gent de ciutat no mira amb molt bons ulls a les guineus, la Gaia sap com passar desapercebuda.

I dit això picà tres vegades a la porta de roure massís amb el seu puny inmens. Van passar uns minuts i finalment es va sentir moviment dins de la casa. Van sentir girar la clau i la porta s'obrí sense fer ni un soroll.
Davant seu va aparèixer un semigegant corpulent i amb cara de pocs amics, s'ajupí per passar per la porta i es plantà davant dels nouvinguts.

-Qui sou i que voleu!- Exigí aquell ésser de més de dos metres amb veu de tro.

-Ens envia la Règia per parlar amb en Maristany sobre els pous.- Digué en Nadif mirant amunt amb posat desafiant.

El semigegant es girà i els hi digué que el seguissin. Van avançar per un passadís on amb prou feina podia caminar el seu guia i a la porta del fons es van aturar.

-Espereu aquí.- I va entrar tancant la porta darrere seu.

En Roc estava nerviós, es sentien unes veus a l'habitació però no s'entenia el que deien, i passat un minut el semigegant obrí la porta i els feu un gest amb la mà perquè passessin.
Els nostres amics van entrar i en Roc es va quedar amb la boca oberta, mai havia vist tants llibres junts, tres de les parets estaven forrades per prestatgeries plenes de llibres fins al sostre, i al fons un escriptori gegantí ple de pergamins i llibres oberts presidit per un home vell i calb, amb una barba llarga i blanca que descansava sobre una panxa prominent.

-Acosteu-vos estimats amics, no us quedeu a la porta, seieu i digueu-me com està la meva vella amiga.- Digué l'home movent la mà cap a ells per fer avançar als seus convidats.

-Gràcies Maristany, aquest és en Roc, el nou aprenent d'en Gnorf.

-Curiós.- Va dir en Maristany observant al noi, però no afegí res mes.

El semigegant es posà darrere de l'escriba amb els braços creuats mirant als nouvinguts amb el front arrugat, i en Nadif li tornava la mirada amb la mateixa intenssitat, fins que en Maristany va aixecar les mans.

-Tranquil Nadif.- Es girà cap al semigegant. -Naüt crec que ha quedat clar que són qui esperavem, conec en Nadif. Ja pots mostrar el teu veritable aspecte.

I per a gran sorpresa d'en Roc, i per una vegada també del nan, el semigegant va començar a retorçar-se i a canviar de forma i aspecte.

dissabte, 5 d’abril de 2014

Faula - La Porqueta Presumida

La Porqueta Presumida


La nostra història començà en un poblet al peu d'un turó entre roures i alzines. Una vila plena de vida i de color.
En un carrer de les afores hi vivia la Rosa, una porqueta molt bonica i molt presumida que es passava el dia canviant-se de vestits.
Rarament sortia si no era per comprar nous perfums i roba, o per anar a alguna festa d’algú important. 
No li agradava trobar-se amb la resta de vilatans, segons ella eren vulgars i no tenien estil.

Va ser en una d’aquestes festes on va començar tot, a la Rosa l’havien convidat a la inauguració del museu del poble, on estarien les màximes autoritats , així que tenia que posar-se el seu millor vestit.
Al acabar d’arreglar-se i maquillar-se es va mirar al mirall i al creure que no podia estar més guapa es va posar en camí cap a la inauguració.

Durant el trajecte va trobar alguns treballadors que tornaven a casa, en Joan, un gos que feia anys que era el mecànic del poble va saludar a la Rosa, però ella va fer veure que no el veia.
Era massa orgullosa i estirada perquè algú la veiés saludant a algú tant brut de greix i tant poc estilós.

Quan faltaven un parell de carrers per arribar al seu destí començà a ploure, i la Rosa, nerviosa i enfadada perque no es volia mullar el vestit ni el maquillatge es va posar a correr en direcció a la festa.
Degut a la pluja, el terra estaba fangonós i relliscava, però la Rosa només pensaba en que no se li espatllés el modelet, quan de sobte, a tot just un carrer del museu es va torçar el turmell i va caure al bell mig d’un bassal ple de fang.
 La pobre porqueta estaba deseperada, el vestit era brut de dalt a baix, la cara plena de terra mullada, i li feia tant de mal el peu que no es podia aixecar d’aquell toll de fang fred i humit.

Plorava de dolor i de tristesa per la seva mala sort quan va veure que algú s’acostava, era la familia Mussol, coneguts a tot el poble i per tant també de la Rosa, així que es va posar a cridar demanant-los ajuda.
La familia Mussol va fer el mateix que havia fet ella amb en Joan el mecànic, eren massa estirats per parlar amb algú tant brut de fang per molt que els hi demanés ajuda.

La pobre Rosa seguia allà, amb dolor al peu i al cor al veure que tothom que passava i a qui demanava ajuda l’ignoraven. Quan de sobte va sentir una veu al costat que li deia:

-Senyoreta, necesita ajuda? He sentit els seus plors.

La Rosa es va girar i va veure un porc amb ulleres fosques i un bastó, la roba que portava era vella, estava gastada i no gaire ben planxada.
Però va recordar com l’havien despreciat la gent que tant havia admirat, que importava la roba o l’estil si eren tan mala gent que no ajudaven algú amb dificultats?

-Si gràcies, m’he torçat el peu i no em puc aixecar jo sola- Va dir la Rosa.

El porc d’ulleres fosques li va allargar la mà sense importar-li si estava bruta o no, la Rosa li va agafar i es va incorporar amb dificultats.

-Vol que l’acompanyi al metge o a casa seva?

La porqueta al veure que li costava arrepenjar el peu va acceptar.
  

 Ara molts anys després els dos porquets segueixen junts, la Rosa es va enamorar d’aquell porc d’ulleres fosques i bastó que va resultar que era cec. 
A ell no li importaven la roba, la posició social o els diners, per al porquet el més important era ser una bona persona.


I així la Rosa va passar a ser una de les habitants més estimades del poble junt al seu company, que li va fer entendre el que realment és valuós.

divendres, 4 d’abril de 2014

Conte curt - Somnis

Somnis

La nostra història començà en una caseta de Collserola, més concretament en el seu jardí. Un petit tros de paradís ple de vida i de color.

Al peu d’un cirerer s’erigia un formiguer en constant moviment. Les formigues recol.lectores anaven amunt i avall transportant aliments, les formigues soldat vigilaven el laberint de passadíssos que havien excavat amb tant d’esforç, les formigues escombriaires recollien brossa i la portaven fins a unes cavernes inferiors destinades a ser un abocador, i així fins a la última de les formigues. Totes tenien la seva tasca desde el seu naixement, cap d’elles es preguntava res més, la seva vida estaba marcada.

Hi havia una formiga escombriaire però que tenia pensaments impropis, mentre carregava les deixalles sempre s’imaginava sortint a l’exterior a recol.lectar aliments i poder gaudir del sol i totes les altres meravelles que tant havia sentit dir a les seves companyes, era incapaç d’evitar aquests pensaments.

Dia rera dia aquest sentiment l’envaïa amb més i més força, estava confosa, això no era gens propi de les formigues. Escoltava a les seves companyes i de tant en tant s’atrevia a preguntar alguna cosa de l’exterior, fins i tot va tenir el valor de mencionar que algun dia voldria sortir del formiguer, però totes reien i li deien que ella havia nascut per transportar brossa i no aliments.

La nostra amiga estaba desanimada però el sentiment no desapareixia, els dies passaven i l’angoixa creixia, fins que al final es va decidir a sortir.

  Tot era nou i extrany, però realment bonic. Va decidir observar i imitar a les seves germanes, i si, va ser dur al començament, no era tant senzill com s’havia imaginat, però es va demostrar a ella mateixa que amb esforç i voluntat un somni pot esdevenir realitat.

Litgis

dimecres, 2 d’abril de 2014

Relat Breu - La Muntanya de les Bèsties

La Muntanya de les Bèsties

A les fronteres del nord de la Terra del Vent, a la part més salvatge i allunyada del regne hi havia un poblat al peu d’una muntanya gegantina amb uns boscos frondosos i plens de vida.

Durant anys la gent del poble havia caçat en aquells boscos, en concret una espècie de senglar molt particular que només es trobava en aquella zona. Feia uns quinze anys però que ja gairebé ningú gosava apropar-se ni tant sols al llindar, de sobte havien aparegut unes bèsties terribles arreu de la muntanya i tothom que havia tornat mai més havia pogut dormir tranquil. Ningú es posava d’acord en quin tipus de bèstia era, alguns deien que havien vist un voltor amb cos de lleó, d’altres una serp inmensa amb tres caps, aranyes gegants amb ulls humans, i tot de bèsties impossibles i esfereidores.

Desde llavors la caça s’havia reduït i havien tingut que conrear amb esforç aquelles terres dures però fèrtils. Van demanar permís al rei i aquest els concedí algunes hectàrees a repartir entre el poble que evidentment es van ocupar de seguida.

Un matí de primavera el comissari del rei a la vila va organitzar una batuda per a trobar furtius, vilatans que conreaven més enllà de les terres que els havia concedit el seu senyor. L’últim any havia enviat a quatre homes a la cort per a ser jutjats. Aquell dia trobaren en Flyn, un noi orfe de vint anys que havia rondat tota la vida per la vila, vivint on podia i alimentant-se com podia.

 Un quilòmetre més enllà de les terres concedides, en una petita vall en Flyn s’havia llaurat un petit tros de camp on creixien tot de verdures. El van detenir i el portaren al poble tot escoltant les queixes del noi.

-És un tros de terra molt petit, tots els camps estan ocupats i no tinc res per menjar. No faig mal a ningú, al rei no li importaran cinquanta metres més o cinquanta metres menys.

-Això ho decidirá ell quan et presentis davant seu.- Respongué el comissari mentre el feien avançar.

Van arribar a la caseta de fusta que feien servir d’oficina i on tenien una cel·la buida gairebé sempre i allà van tancar en Flyn.

-Demà un guardia et portarà a Rocagris per presentar el teu cas, allà seràs jutjat per el rei.

En Flyn en un racó de la cel·la humida tremolava, sabia perfectament quina era la justícia de la cort. En aquell momento la porta de la caseta s’obrí amb un cop fort, dos homes van entrar portant en braços a un tercer, que tremolava i tenia els ulls fora de si.

-Què ha passat? – Preguntà rapidament el comissari.

-En Jinta s’ha aventurat als boscos de la muntanya per intentar caçar un senglar, nosaltres l’hem trobat així a l’entrada del poble.-Respongué un dels homes.

-Això no pot continuar així, hem de fer alguna cosa, el rei no en vol saber res de les bèsties de la muntanya i amb els camps no en tenim prou.-Digué l’altre home.

El comissari amb el rostre gris de preocupació feu un gest amb la mà per a calmar als dos homes.

-Teniu raó, deixeu que pensi alguna cosa. De moment porteu a en Jinta al temple per a que l’atenguin, i vosaltres dos aneu a la taberna, després m’hi acostaré.

En Flyn observava l’escena en silenci, feia temps que ningú gosava entrar al bosc per molt desesperat que estigués, la situació a la vila empitjorava. El comissari anava amunt i avall per la petita sala amb cara de concentració i el noi no parava de pensar alguna manera de sortir d’allà, fins que finalment s’atreví a preguntar.

-Ja té suficients preocupacions ara mateix, que li sembla si em deixa marxar i li prometo que no tornaré a conrear cap terreny de fora dels límits?

El comissari s’aturà i es girà cap al noi en silenci, els ulls li brillaven amb malícia, una idea s’estava obrint pas dins el seu cervell.

-Mira noi, tens dues opcions. T’envio a la cort a que et jutgin, o per el teu propi peu et fiques a la muntanya, necessito saber que són exactament aquestes bèsties i com van arribar aquí. Si aconsegueixes tornar amb aquesta informació, el rei no sabrà mai que li vas robar una part de les terres.

En Flyn es quedà mut, ni tan sols s’havia atrevit a creuar la porta nord de la vila que portava directament a la muntanya en els vint anys que tenia de vida.

-Vaig a la taberna a calmar els ànims abans de que aquells dos aterroritzin a tot el poble, espero que quan torni hagis decidit que prefereixes. –I dit això el comissari sortí per la porta i la tancà amb clau.

En Flyn no parava de donar-hi voltes, si el portaven a la cort seria executat, les lleis eren implacables, però si s’endinsava a la muntanya de les bèsties probablement també acabaria mort, era una decisió difícil de prendre.  

     Al cap d’una estona va sentir com ficaven la clau al pany i el comissari va entrar.

-Ja has decidit que vols fer?

En Flyn estava en el racó més fosc de la cel·la, amb prou feina es veia on era, en silenci avançà fins a la poca claror que entrava per la finestra i respongué.

-Aniré a la muntanya, ja no tinc res a perdre.

-Molt bé noi, així m’agrada. Qui sap, amb sort potser aconsegueixes tornar amb l’informació que necessito, perquè si no és així t’aconsello que no tornis
.
Dit això el comisari obrí la porta on tenia tancat en Flyn i el deixà sortir.

-Anem, t’acompanyaré a la porta del nord, i t’aviso de que hi tinc un guardia dia i nit, així que pobre de tú que intentis tornar sense el que t’he demanat, aniries directament al rei i a la forca.

En silenci van caminar per els carrers fins a arribar a la part més antiga de la vila, en Flyn estava aterroritzat però no tenia cap altre sortida. Sense adonar-se van arribar al seu destí i allà el van fer marxar sense més paraules cap a la obscuritat tenebrosa de la muntanya.

En Flyn avançava amb lentitud entre els arbres i arbustos, els ulls ben oberts i els sentits alerta, qualsevol soroll el sobresaltava, no paraven de tornar-li al cap les històries que la gent del poble explicava de les bèsties de la muntanya.  De sobte uns metres més endavant va sentir un soroll i es quedà clavat allà on era. Davant seu una enorme bèstia amb cap d’àliga i cos de lleó s’erigia davant seu com una torre, la imatge era terrorífica. 

El primer instint d’en Flyn va ser córrer, però a on? Semblava que el seu destí era morir, així que va tancar els ulls i va pregar perquè fos ràpid.
                                                   
Va passar un minut i en Flyn no notava res, així que s’atreví a obrir els ulls. Davant seu no hi havia res, no quedaba cap rastre de la bèstia. Sorprès i alhora agraït es va donar uns minuts i continuà avançant muntanya amunt. Era molt extrany però no pensava donar-hi gaires voltes, al cap i a la fi encara era viu. 

Va avançar durant hores sense cap entrebanc, començava a creure que aconseguiria creuar la muntanya i fugir d’aquella justicia tant qüestionable quan a la seva dreta un moviment de les branques van fer girar el cap al noi. 
Una aranya més gran que un cavall el mirava fixament a uns metres de distància. 

Un crit de pur terror sortí de la gola del noi i sense ni tan sols pensar va tancar els ulls. De nou silenci, cap moviment. Lentament va obrir els ulls i allà no hi havia res, tornava a estar sol. Sense pensar-ho dues vegades va continuar ascendint amb més velocitat encara, tenia que sortir d’allà.

Quan portava una hora caminant desde l’incident una olor coneguda li arribà i el sorprengué. Era fum d’una foguera, però qui podía ser? Amb cautela va continuar la seva marxa fins que va arribar a davant d’una petita cova. Allà a l’entrada hi havia una petita foguera i assegut a davant un home vell, amb el rostre i les mans plenes d’arrugues, anava embolcallat amb una túnica marró i els cabells i la barba blanca com la neu li arribaven fins més avall de la cintura. L’ancià aixecà la vista i mirà a en Flyn amb tranquilitat.

-Vine a escalfar-te noi, comença a caure el sol.

En Flyn sorprès i alhora una mica desconfiat va seure davant d’aquell home amb el foc entremig dels dos.

-Veig que les bèsties no t’han fet fugir, deus ser molt valent.

El noi estava molt cansat i l’únic que volia era descansar, no tenia força ni per mentir així que li explicà a aquell home les causes de com havia anat a parar allà. L’ermità l’escoltà en silenci durant el seu relat i en acabat li oferí un recipient de fusta amb brou de verdura.

-Té noi, et donarà força i t’escalfarà, ho necessites.

En Flyn es va empassar el caldo amb dos glops, estava afamat, i en acabat mirà a l’ancià encuriosit.

-Qui és vostè?

L’ermità es mirà el noi i amb un somriure contestà:

-Em dic Rolan, era l’il·lusionista de l’antic monarca. Fa quinze anys quan va morir i el seu fill ocupà el tron tot va canviar i vaig decidir marxar. Vaig caminar dies i dies fins que vaig acabar aquí. Aquesta muntanya és plena de vida, he vist animals que no es poden trobar enlloc més, i vaig decidir quedar-me aquí a pasar els meus últims anys en pau i tranquilitat. Amb el temps vaig observar que la caça indiscriminada estava acabant amb la majoria d’animals així que vaig reunir la força mágica que em quedava per a crear una il·lusió única, quan algú es trobés un animal de la muntanya aquest veuria una bèstia terrible que el faria fugir. Per això aquests últims anys les espècies s’han anat recuperant lentament.

Dit això l’il·lusionista va callar deixant en Flyn assimilant tota la història.                                
Passats uns segons en Rolan digué:

-Ara pots fer dues coses, o bé tornes al poble i li expliques tot això al comissari, cosa que acabaria amb la vida en aquesta muntanya, o bé t’ensenyo la manera de creuar-la i podràs anar on et dicti el cor.

En Flyn no s’ho va pensar dues vegades i li va agraïr a l’ermità l’oferiment de creuar la muntanya, no es podia creure que hagués sortit viu de tota aquella història, era lliure d’anar i establir-se on volgués, i podía ajudar a en Rolan a mantenir la vida en aquella preciosa muntanya que ja havia deixat de fer-li por.    
       
Portava tota la seva vida alimentant-se del que plantava i li donava la terra, i per sort portava les butxaques plenes de llavors de tot tipus que el comissari s’havia oblidat de confiscar-li, no li seria difícil fer-se un refugi i establir-se més enllà de la Terra del Vent, si més no de moment.

La Muntanya de les Bèsties li havia donat una segona oportunitat, un nou començament.

Litgis


dimarts, 1 d’abril de 2014

Relat Breu - El Traïdor

El Traïdor

Al peu d’unes muntanyes, envoltat de boscos frondosos, camps conreats i un riu caudalós s’erigia un petit reialme format per algunes viles i una petita ciutat amb un castell no gaire ostentós.

Aquell dia una gran multitud s’havia reunit al peu de les escales del castell, hi havia programada una execució quan el sol arribés al seu punt àlgid i ningú s’ho volia perdre.

Eren temps foscos, la collita s’havia perdut degut a la plaga de llagostes i el nou regent cobrava uns impostos que havien abocat als seus súbdits a la misèria, però ningú gosava dir ni fer res per als mercenaris (o cavallers com ells es feien dir) que tenia el rei al seu servei. Una execució era una de les poques coses que distreien als vilatans de la seva rutina miserable, ni tan sols sabien a qui executaven.

En aquell moment el rei va aparèixer envoltat dels seus homes, davant seu feien caminar un home brut, amb un ull inflat i el llavi sagnant. El van fer avançar en silenci fins a la forca i allà es va aturar. Llavors el rei avançà per a pronunciar unes paraules.

-Seràs executat per traïdor, desobeir les ordres del rei és traició i per tant la mort. Les nostres lleis dicten que tens dret a unes últimes paraules.

El condemnat , en silenci es girà cap al poble, cosa que va molestar al rei, i passats uns segons on les veus es van apagar començà a parlar amb veu profunda.

-M’executen per traïdor, jo ja he acceptat el meu destí, estic preparat per a morir, però vosaltres no teniu perquè fer-ho. Jo era el comisari del regne a les viles exteriors, cobrava impostos impossibles a gent que no tenia res, fins que tanta mort i misèria desmesurada no em van deixar continuar amb la meva tasca i em vaig negar a seguir. Jo us pregunto a tots vosaltres, perquè centenars d’homes i dones hem d’obeir les ordres d’un dèspota només per el seu llinatge? Perquè no podem decidir per nosaltres mateixos? Perquè no podem ser lliures?

El rei molt disgustat per el que estaba sentint va fer un gest amb la mà i el botxí va avançar per a complir amb les seves ordres quan de sobte, per a sorpresa del condemnat la gent es posà a llençar pedres al rei i als seus guàrdies. Una remor de veus creixia desmesuradament i centenars d’homes i dones començaren a avançar amb pas ferm, units eren com una muntanya en moviment que res podia parar.

El rei i els seus homes van haver de fugir, i no només del castell, sinó del reialme. La notícia de la revolta s’havia extès  ràpidament per a totes les viles i no van poder refugiar-se enlloc, només els quedà l’exili.

I així fou com les paraules del comisari acusat de traïdor van encendre la flama d’un poble que va esdevenir lliure.
Litgis