dimecres, 2 d’abril del 2014

Relat Breu - La Muntanya de les Bèsties

La Muntanya de les Bèsties

A les fronteres del nord de la Terra del Vent, a la part més salvatge i allunyada del regne hi havia un poblat al peu d’una muntanya gegantina amb uns boscos frondosos i plens de vida.

Durant anys la gent del poble havia caçat en aquells boscos, en concret una espècie de senglar molt particular que només es trobava en aquella zona. Feia uns quinze anys però que ja gairebé ningú gosava apropar-se ni tant sols al llindar, de sobte havien aparegut unes bèsties terribles arreu de la muntanya i tothom que havia tornat mai més havia pogut dormir tranquil. Ningú es posava d’acord en quin tipus de bèstia era, alguns deien que havien vist un voltor amb cos de lleó, d’altres una serp inmensa amb tres caps, aranyes gegants amb ulls humans, i tot de bèsties impossibles i esfereidores.

Desde llavors la caça s’havia reduït i havien tingut que conrear amb esforç aquelles terres dures però fèrtils. Van demanar permís al rei i aquest els concedí algunes hectàrees a repartir entre el poble que evidentment es van ocupar de seguida.

Un matí de primavera el comissari del rei a la vila va organitzar una batuda per a trobar furtius, vilatans que conreaven més enllà de les terres que els havia concedit el seu senyor. L’últim any havia enviat a quatre homes a la cort per a ser jutjats. Aquell dia trobaren en Flyn, un noi orfe de vint anys que havia rondat tota la vida per la vila, vivint on podia i alimentant-se com podia.

 Un quilòmetre més enllà de les terres concedides, en una petita vall en Flyn s’havia llaurat un petit tros de camp on creixien tot de verdures. El van detenir i el portaren al poble tot escoltant les queixes del noi.

-És un tros de terra molt petit, tots els camps estan ocupats i no tinc res per menjar. No faig mal a ningú, al rei no li importaran cinquanta metres més o cinquanta metres menys.

-Això ho decidirá ell quan et presentis davant seu.- Respongué el comissari mentre el feien avançar.

Van arribar a la caseta de fusta que feien servir d’oficina i on tenien una cel·la buida gairebé sempre i allà van tancar en Flyn.

-Demà un guardia et portarà a Rocagris per presentar el teu cas, allà seràs jutjat per el rei.

En Flyn en un racó de la cel·la humida tremolava, sabia perfectament quina era la justícia de la cort. En aquell momento la porta de la caseta s’obrí amb un cop fort, dos homes van entrar portant en braços a un tercer, que tremolava i tenia els ulls fora de si.

-Què ha passat? – Preguntà rapidament el comissari.

-En Jinta s’ha aventurat als boscos de la muntanya per intentar caçar un senglar, nosaltres l’hem trobat així a l’entrada del poble.-Respongué un dels homes.

-Això no pot continuar així, hem de fer alguna cosa, el rei no en vol saber res de les bèsties de la muntanya i amb els camps no en tenim prou.-Digué l’altre home.

El comissari amb el rostre gris de preocupació feu un gest amb la mà per a calmar als dos homes.

-Teniu raó, deixeu que pensi alguna cosa. De moment porteu a en Jinta al temple per a que l’atenguin, i vosaltres dos aneu a la taberna, després m’hi acostaré.

En Flyn observava l’escena en silenci, feia temps que ningú gosava entrar al bosc per molt desesperat que estigués, la situació a la vila empitjorava. El comissari anava amunt i avall per la petita sala amb cara de concentració i el noi no parava de pensar alguna manera de sortir d’allà, fins que finalment s’atreví a preguntar.

-Ja té suficients preocupacions ara mateix, que li sembla si em deixa marxar i li prometo que no tornaré a conrear cap terreny de fora dels límits?

El comissari s’aturà i es girà cap al noi en silenci, els ulls li brillaven amb malícia, una idea s’estava obrint pas dins el seu cervell.

-Mira noi, tens dues opcions. T’envio a la cort a que et jutgin, o per el teu propi peu et fiques a la muntanya, necessito saber que són exactament aquestes bèsties i com van arribar aquí. Si aconsegueixes tornar amb aquesta informació, el rei no sabrà mai que li vas robar una part de les terres.

En Flyn es quedà mut, ni tan sols s’havia atrevit a creuar la porta nord de la vila que portava directament a la muntanya en els vint anys que tenia de vida.

-Vaig a la taberna a calmar els ànims abans de que aquells dos aterroritzin a tot el poble, espero que quan torni hagis decidit que prefereixes. –I dit això el comissari sortí per la porta i la tancà amb clau.

En Flyn no parava de donar-hi voltes, si el portaven a la cort seria executat, les lleis eren implacables, però si s’endinsava a la muntanya de les bèsties probablement també acabaria mort, era una decisió difícil de prendre.  

     Al cap d’una estona va sentir com ficaven la clau al pany i el comissari va entrar.

-Ja has decidit que vols fer?

En Flyn estava en el racó més fosc de la cel·la, amb prou feina es veia on era, en silenci avançà fins a la poca claror que entrava per la finestra i respongué.

-Aniré a la muntanya, ja no tinc res a perdre.

-Molt bé noi, així m’agrada. Qui sap, amb sort potser aconsegueixes tornar amb l’informació que necessito, perquè si no és així t’aconsello que no tornis
.
Dit això el comisari obrí la porta on tenia tancat en Flyn i el deixà sortir.

-Anem, t’acompanyaré a la porta del nord, i t’aviso de que hi tinc un guardia dia i nit, així que pobre de tú que intentis tornar sense el que t’he demanat, aniries directament al rei i a la forca.

En silenci van caminar per els carrers fins a arribar a la part més antiga de la vila, en Flyn estava aterroritzat però no tenia cap altre sortida. Sense adonar-se van arribar al seu destí i allà el van fer marxar sense més paraules cap a la obscuritat tenebrosa de la muntanya.

En Flyn avançava amb lentitud entre els arbres i arbustos, els ulls ben oberts i els sentits alerta, qualsevol soroll el sobresaltava, no paraven de tornar-li al cap les històries que la gent del poble explicava de les bèsties de la muntanya.  De sobte uns metres més endavant va sentir un soroll i es quedà clavat allà on era. Davant seu una enorme bèstia amb cap d’àliga i cos de lleó s’erigia davant seu com una torre, la imatge era terrorífica. 

El primer instint d’en Flyn va ser córrer, però a on? Semblava que el seu destí era morir, així que va tancar els ulls i va pregar perquè fos ràpid.
                                                   
Va passar un minut i en Flyn no notava res, així que s’atreví a obrir els ulls. Davant seu no hi havia res, no quedaba cap rastre de la bèstia. Sorprès i alhora agraït es va donar uns minuts i continuà avançant muntanya amunt. Era molt extrany però no pensava donar-hi gaires voltes, al cap i a la fi encara era viu. 

Va avançar durant hores sense cap entrebanc, començava a creure que aconseguiria creuar la muntanya i fugir d’aquella justicia tant qüestionable quan a la seva dreta un moviment de les branques van fer girar el cap al noi. 
Una aranya més gran que un cavall el mirava fixament a uns metres de distància. 

Un crit de pur terror sortí de la gola del noi i sense ni tan sols pensar va tancar els ulls. De nou silenci, cap moviment. Lentament va obrir els ulls i allà no hi havia res, tornava a estar sol. Sense pensar-ho dues vegades va continuar ascendint amb més velocitat encara, tenia que sortir d’allà.

Quan portava una hora caminant desde l’incident una olor coneguda li arribà i el sorprengué. Era fum d’una foguera, però qui podía ser? Amb cautela va continuar la seva marxa fins que va arribar a davant d’una petita cova. Allà a l’entrada hi havia una petita foguera i assegut a davant un home vell, amb el rostre i les mans plenes d’arrugues, anava embolcallat amb una túnica marró i els cabells i la barba blanca com la neu li arribaven fins més avall de la cintura. L’ancià aixecà la vista i mirà a en Flyn amb tranquilitat.

-Vine a escalfar-te noi, comença a caure el sol.

En Flyn sorprès i alhora una mica desconfiat va seure davant d’aquell home amb el foc entremig dels dos.

-Veig que les bèsties no t’han fet fugir, deus ser molt valent.

El noi estava molt cansat i l’únic que volia era descansar, no tenia força ni per mentir així que li explicà a aquell home les causes de com havia anat a parar allà. L’ermità l’escoltà en silenci durant el seu relat i en acabat li oferí un recipient de fusta amb brou de verdura.

-Té noi, et donarà força i t’escalfarà, ho necessites.

En Flyn es va empassar el caldo amb dos glops, estava afamat, i en acabat mirà a l’ancià encuriosit.

-Qui és vostè?

L’ermità es mirà el noi i amb un somriure contestà:

-Em dic Rolan, era l’il·lusionista de l’antic monarca. Fa quinze anys quan va morir i el seu fill ocupà el tron tot va canviar i vaig decidir marxar. Vaig caminar dies i dies fins que vaig acabar aquí. Aquesta muntanya és plena de vida, he vist animals que no es poden trobar enlloc més, i vaig decidir quedar-me aquí a pasar els meus últims anys en pau i tranquilitat. Amb el temps vaig observar que la caça indiscriminada estava acabant amb la majoria d’animals així que vaig reunir la força mágica que em quedava per a crear una il·lusió única, quan algú es trobés un animal de la muntanya aquest veuria una bèstia terrible que el faria fugir. Per això aquests últims anys les espècies s’han anat recuperant lentament.

Dit això l’il·lusionista va callar deixant en Flyn assimilant tota la història.                                
Passats uns segons en Rolan digué:

-Ara pots fer dues coses, o bé tornes al poble i li expliques tot això al comissari, cosa que acabaria amb la vida en aquesta muntanya, o bé t’ensenyo la manera de creuar-la i podràs anar on et dicti el cor.

En Flyn no s’ho va pensar dues vegades i li va agraïr a l’ermità l’oferiment de creuar la muntanya, no es podia creure que hagués sortit viu de tota aquella història, era lliure d’anar i establir-se on volgués, i podía ajudar a en Rolan a mantenir la vida en aquella preciosa muntanya que ja havia deixat de fer-li por.    
       
Portava tota la seva vida alimentant-se del que plantava i li donava la terra, i per sort portava les butxaques plenes de llavors de tot tipus que el comissari s’havia oblidat de confiscar-li, no li seria difícil fer-se un refugi i establir-se més enllà de la Terra del Vent, si més no de moment.

La Muntanya de les Bèsties li havia donat una segona oportunitat, un nou començament.

Litgis


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada