dimarts, 15 de setembre de 2015

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 16

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 16

Els dos dies següents van transcórrer sense incidents, en Nadif els feia caminar a un ritme infernal i només s'aturaven per menjar o montar el precari campament al vespre, amb prou feina obria la boca desde la història del gnom. En Roc en canvi encara sentia més curiositat que abans per aquell petit homenet, i es passava el dia fent-li preguntes sobre màgia.

Va ser amb les últimes llums del tercer dia de camí, quan buscaven un lloc segur per passar la nit que la Gaia es posà alerta. En Nadif va fer callar a tothom amb un gest de la mà i va parar atenció. No molt lluny de on es trobaven es podien sentir el soroll de passes ràpides i unes rialles perverses amb unes veus cridaneres i alhora trencades.

-Goblins!- Va escupir en Nadif amb cara de fàstic i odi.

Nans i goblins eren enemics desde els principis dels temps i així ho va fer notar en Nadif treient la destral amb una mà i la dalla gegantina amb l'altre.

-Bé noi, espero que en Gnorf t'ensenyés a utilitzar aquesta espasa, no deixarem ni una d'aquelles bèsties fastigoses de peu. I tú mag, si tens algún encanteri útil ara seria el moment, per si no us hi heu fixat els goblins venen cap aquí.-

En Naüt va mirar al seu voltant i fixant la mirada en un roure gegantí mort ja feia anys va assentir amb el cap.

-Molt bé, però necessitaré un temps per a realitzar el conjur i estaré desprotegit si arriben els goblins abans de que el completi.-

-Gaia, Llamp amagueu-vos, que no us vegin. Roc protegeix en Naüt quan arribin els goblins, jo els plantaré cara més endavant per donar-vos temps. Per l'amor de tots els déus mag, comença ja el maleït conjur.- Va cridar en Nadif avançant uns metres i plantant les poderoses cames al mig del camí esperant als seus ancestrals enemics.

En Roc va posar la mà sobre l'empunyadura amb forma de drac de la seva espasa i una extranya energia va recórrer el seu cos, la va treure completament de la funda i va notar com la por desapareixia, es sentia fort i alerta, era com si la propia espasa li donés una valentia que ell no tenia, o creia no tenir.
Agafant-la amb força es va posar davant d'en Naüt que ja havia començat a entonar un càntic en un extrany llenguatge amb les mans alçades davant del roure que havia observat abans. El gnom tenia els ulls tancats i les mans li començaven a emetre una claror verdosa que s'extenia a poc a poc per els seus braços quan en Roc va sentir el crit del nan.

-Ja són aquí!-

Una pestilència horrible va precedir la terrible imatge d'un grup de cinc goblins apareixent a uns vint metres d'en Nadif. Els braços de color gris i llargs fins als genolls agafaven amb força unes espases rovellades i impregnades de sang seca.
Al veure al nan el goblin més gros que anava al capdavant amb un casc metàlic amb unes banyes recargolades incrustades va obrir una boca plena d'ullals irregulars i grocs i va bramar una ordre en llenguatge goblin. Dos dels goblins es van posar al seu costat i els dos restants van começar a rodejar al nan amb lentitud un per a cada costat.

De sobte en Roc va notar que el terra tremolava sota els seus peus, va girar una mica el cap per veure què passava i es va quedar amb la boca oberta. L'enorme tronc mort havia cobrat vida amb una forma humanoide, era gegantí i encara no s'havia alçat del tot.

-Roc, ajuda a en Nadif amb els goblins dels laterals, el gólem i jo ens encarreguem dels altres tres.- Va cridar en Naüt al noi.

En Roc va assentir amb el cap i va córrer al costat del nan. En Nadif el mirà i amb el cap li va senyalar un dels goblins que els rodejaven i que cada vegada eren més a prop. Sense més indicacions el nan es llençà amb ràbia contra l'altre goblin cridant en l'idioma gutural dels nans. De cop i volta en Roc es va veure inmers en una lluita a vida o mort contra aquella bèstia assedegada de sang, gairebé no podia aturar les embestides de l'espasa del goblin i molt menys atacar, aquell ésser tenia més força del que aparentava. El noi anava reculant aturant els forts cops quan una arrel el va fer caure d'esquena a terra perdent l'espasa. El goblin va fer un crit de triomf i amb els ulls injectats en sang es disposava a clavar l'arma al pit del noi quan de sobte una expressió de sorpresa li va deformar el rostre, en silenci va caure de cara a terra entre les cames d'en Roc que intentava posar-se de peu. No entenia què passava però s'alegrava de seguir viu, al observar el cadàver va veure que tenia una fletxa clavada al mig de la base del coll, algú li havia salvat la vida, però qui?

Al mirar al seu voltant va veure com el capitost dels goblins lluitava desesperadament contra el gran gólem de roure, els seus guarda-espatlles eren a terra esclafats per el pes del gran arbre. En Nadif lluitava aferrissadament contra el seu oponent, el nan guanyava terreny i el goblin començava a acovardir-se, però va ser al veure com el goblin que els liderava acabava esclafat per el gólem, que es va donar la volta per fugir. Va ser l'últim que va fer, el nan va descriure un arc amb la destral i el cap del goblin va caure rodolant uns metres més enllà esquitxant les pedres amb una sang negra i pudent.

En Nadif i en Naüt es van acostar a en Roc observant la fletxa clavada al coll del goblin que tenia als seus peus. El gnom estava exhaust, respirava amb dificultat però semblava satisfet i el nan sagnava per varies ferides superficials però no semblava adonar-se'n.

-Surt siguis qui siguis, un enemic dels goblins és amic nostre.- Va cridar en Nadif a la negror del bosc, durant la batalla s'havia fet completament de nit.

Es va sentir un moviment de branques i petjades i uns metres a la seva esquerra va aparèixer d'entre els arbres una dona sostenint un gran arc.
En Roc mai havia vist una dona com aquella, era humana d'això no en tenia cap dubte, però desprenia un aire salvatge que no podia descriure. Tindria uns trenta anys i anava vestida totalment de cuir tenyit de verd fosc. Els cabells els tenia vermells com les fulles a la tardor, recollits en una gran quantitat de trenes formant-ne una de sola a la seva esquena. L'arc era inmens i preciós, ple de runes gravades a la fusta, i al cinturó portava una daga amb el bust d'un senglar a l'empunyadura.

-Vaja vaja, què hi fa per aquí una guardabosc del nord?- Va dir en Nadif al observar a la nouvinguda.

Amb lentitud però alerta la dona es va seure sobre una roca i va creuar les cames sense deixar de mirar en Nadif.

-Ets un guardabosc de l'oest?- Preguntà la misteriosa dona.

El nan va assentir amb el cap i el cos de la dona es relaxà visiblement. Amb un somriure cansat es mirà a l'extrany grup que ja se'ls hi havia unit en Llamp i la Gaia i l'observaven a distància amb curiositat i els hi digué:

-Em dic Nagis, i si, sóc una guardabosc del nord.-


dilluns, 7 de setembre de 2015

Margaret Weis i Tracy Hickman

Avui us vull parlar de la fantàstica Margaret Weis i el genial Tracy Hickman, dos autors increiblement importants dins del gènere literari de la fantasia èpica.
Són els creadors de la inmillorable saga Dragonlance, una col.lecció increible que recomano a tothom.



S'ha de dir que tot i la magnitud de la saga Dragonlance han realitzat altres treballs molt interessants dins del mateix gènere. Com ara la fabulosa saga de quatre llibres "La Espada de Joram", o "El Ciclo de la Puerta de la Muerte" que està dividida en set llibres, i no ens podem oblidar de la trilogia "La Rosa del Profeta", entre molts altres treballs.

Aquesta col·lecció em va impactar molt quan la vaig llegir per primera vegada fa vint anys.

La història de com va començar l'associació d'aquest dos escriptors és ben curiosa.
En Tracy Hickman va anar a una entrevista de feina acompanyat de la seva germana Laura, i en el viatge en cotxe els dos germans ja començaven a fer un esboç verbal del món de la Dragonlance. Però va ser a l'entrevista on va conèixer la seva futura companya d'escriptura Margaret Weis.
En Tracy i la Margaret van quedar amb un grup d'associats per a jugar una partida al genial i inigualable Dungeons & Dragons, i van ser les aventures transcorregudes durant aquesta partida les que van inspirar als dos genis a crear la primera novela de la Dragonlance, El Retorno de los Dragones.


La col.lecció de la Dragonlance va crèixer tant que van acabar col·laborant varis escriptors i escriptores en moltes de les desenes de noveles de les que consta la saga.
L'acció dels llibres es desenvolupa al món de Krynn, la majoria al continent d'Ansalon. Un món ple de màgia, criatures de tot tipus i aventures trepidants.
Acabes coneixent als personatges com el palmell de la teva mà i al haver-hi molts llibres relacionats directa o indirectament entre ells, fa que sigui una saga increiblement adictiva.

Així que si encara no coneixeu els llibres d'aquests dos grans autors no us ho penseu més i correu a la biblioteca.


divendres, 4 de setembre de 2015

La Llegenda del Krampus

Avui parlarem sobre una llegenda dels països alpins. No és molt coneguda tot i parlar de l'antítesi de Sant Nicolau.


Parlem doncs del Krampus. Segons la llegenda aquesta criatura d'aspecte demoníac castiga als nens dolents durant l'època de Nadal. Diuen que el Krampus captura als nens particularment dolents amb un sac que porta sempre a sobre i se'ls emporta amb ell per no tornar-los a veure més.


Diu la llegenda que el Krampus apareix el 5 de desembre, rondant els carrers durant dues setmanes, fent sonar campanes i cadenes per a espantar als nens petits.



El Krampus es representat per una criatura d'aspecte demoniac, amb un rostre de diable i una llengua llarga i vermella, amb banyes al front i el cos cobert de pelatge animal. Les seves cames són com les d'ún faune i normalment a les il·lustracions se'l representa amb un sac o cistella a l'esquena per a ficar-hi als nens.


Com no, el Krampus va ser aïllat i condemnat per l'església catòlica per ser una tradició pagana i per la seva aparença demoníaca.
Tot i això, per sort la llegenda sobreviu encara a alguns països, en particular a Austria, on els nois joves encara es disfressen de Krampus el 5 de desembre i es passegen durant dues setmanes per els seus carrers.




dimarts, 1 de setembre de 2015

Conte curt - La Granota Vegetariana

La Granota Vegetariana

Fa molt de temps, al peu d'una gran muntanya s'extenia una vall plena de vida i de color habitada per a moltíssimes espècies d'animals. A la part més fosca de la vall hi havia un petit pantà ocupat per les granotes, sempre que les serps no hi fossin clar.

Allà hi vivia la Carlota, una granota jove i amb molta energia que es passava el dia intentant atrapar mosques o mosquits, i s'ha de dir que no es quedava mai amb gana.

Les mosques ja la coneixíen i sempre que apareixia la Carlota intentaven fugir el més ràpid possible, fins i tot es començaven a explicar històries de por sobre ella a les mosques més petites.

Ella però no en sabia res de la por que li tenien, és el que li havien ensenyat desde petita i mai s'havia aturat a pensar més enllà, no és que fos dolenta ni molt menys, simplement no es plantejava que aquelles bestioles amb ales tinguessin familia o sentiments.

Un capvespre la Carlota va veure una mosca molt gran i es va posar a saltar i perseguir-la sense mirar per on anava, es va començar a allunyar de la zona amb més aigua, però ella no s'adonava de res, només volia atrapar el seu sopar.

De sobte es va trobar atrapada, havia fet un gran salt i havia anat a parar a una zona extremadament fangonosa i espessa. Estava atrapada i cada vegada que intentava fer força per sortir s'enfonsava més i més, així que es va quedar quieta i espantada.

La Carlota estava desesperada, s'anava fent de nit i sortirien els animals dels que sempre s'amagava, què faria si la trobaven allà? La granota plorava en silenci, l'únic soroll que es sentia era el de les fulles movent-se amb el vent i un dèbil brunzit.

La Carlota es va concentrar amb aquest segon soroll i es va adonar de que eren dues mosques que hi havia una mica més enllà. Es va concentrar en el brunzit fins que les va començar a entendre, mai s'havia preocupat d'escoltar si tenien res a dir.

-Et dic que si, que és ella.- Deia una mosca grossa i gris.

-És impossible, el Monstre del Pantà és molt gros i té els ulls vermells.- Va dir una mosca molt petita i negre, probablement una cria.

-No facis cas de les històries, et dic que és ella, sóc de les poques que vaig aconseguir fugir de la seva fam desmesurada.-

-Doncs ara no sembla pas tant perillosa.- Va dir la mosca petitona, i sense esperar resposta es va apropar a la granota fent cas omís als crits de la seva companya.

La Carlota observava i escoltava, i no entenia perquè li deien monstre del pantà, era així com la veien?
De sobte la mosca petitona es va posar davant seu i li parlà directament. Era la primera vegada que parlava amb una mosca, tota la seva vida s'havia limitat a caçar-les.

-És veritat que ets el Monstre del Pantà? Perquè ets tant dolenta? Mai hem fet res en contra teu.-

La Carlota es va quedar sense saber que dir, fins i tot per un moment es va oblidar que estava atrapada.

-No sóc cap monstre, només sóc una granota i no faig res de dolent.-

-I perquè ens persegueixes? Nosaltres no fem cap mal a ningú.- Va respondre la mosca.

-És el que em van ensenyar de petita, no voldreu pas que em mori de gana oi?-

Mentrestant la mosca més grossa al veure la conversa que mantenien es va anar apropant fins a quedar-se gairebé al costat de la seva companya i respongué ella a la Carlota.

-No volem mal a ningú ni que et moris de gana, però has intentat menjar alguna altre cosa alguna vegada? T'has arribat a plantejar  mai que el que estaves menjant podia tenir una familia?-

-I què menjaria?- Va dir la Carlota sense més arguments.

-Algues, petits fruits, els bulbs dels joncs, hi ha meravelles al bosc i la vall.- Va respondre la mosca.

La Carlota es va quedar pensativa, el que deia aquella gran mosca tenia sentit, va pensar com es sentia ella quan algún dels seus era atrapat i devorat per una serp. Era així com la veien a ella les mosques?

Va aixecar la mirada amb tristesa i li va dir a les dues mosques:

-No sé com no ho he vist abans, perdoneu-me! Per desgràcia moriré aquí atrapada, però ara ho he entès, llàstima que no podré compartir-ho amb les meves germanes.-

Les mosques es van mirar i es van apartar una mica perquè no sentís el que deien. Al cap d'uns moments es van tornar a apropar a la Carlota.

-Ho deies de veritat? Deixaries de menjar-te les nostres germanes i intentaries fer-ho entendre a les teves si sortissis d'aquí?-

Si, ara que he obert els ulls no puc tornar enrere, i tant que ho faria, però ja és massa tard.-

-Potser no, ara torno.- I dit això la mosca més grossa va desaparèixer entre l'espessor del bosc.

Van passar uns minuts sense que ningú digués res fins que al final la Carlota preguntà:

-Què ha volgut dir amb potser no? No hi podeu fer res vosaltres dues, sóc massa grossa.-

-Potser per a dues de nosaltres si, però....

Es començà a sentir un brunzit cada vegada més fort fins que d'entre els arbres va aparèixer un núvol de mosques amb la mosca que havia marxat feia una estona al capdavant.
Centenars de mosques movent-se com una de sola es van apropar a la granota i ajuntant la força de totes elles la van començar a alçar del fang que la retenia, en pocs segons tornava a ser lliure.

Desde llavors a la vall la coneixen com a Carlota la granota vegetariana, i sorprenentment cada dia són més els animals que han deixat de caçar per a viure en armonia.






dilluns, 31 d’agost de 2015

Les Aventures d'en Roc i en Llamp - Capítol 15

Les Aventures d'en Roc i en Llamp

Capítol 15

L'embestida d'en Nadif va funcionar millor del que ell mateix havia cregut, s'esperava haver de carregar unes quantes vegades més contra el puntal però amb una en va tenir prou. Tampoc era d'extranyar tractant-se d'una construcció humana va pensar el nan.

-Roc, Naüt, hem de sortir d'aquí abans que la presa cedeixi del tot.- Va dir en Nadif mullant-se per l'aigua cada cop més abundant que sortia de les incomptables esquerdes.

-Anem a buscar a en Llamp i la Gaia, segur que estàn patint.- Va dir en Roc mentre corria al costat dels seus companys per sortir de la zona del riu.

Van trobar als dos animals a mig camí d'on els havien deixat i els dos movien la cua amb alegria, en especial en Llamp que no parava de saltar d'un a l'altre, no li importava en absolut el nou aspecte dels seus amics.

-No pot faltar gaire perquè tornem a les nostres formes originals i estar a punt de sortir el sol, jo aprofitaria les cames i els músculs d'aquests cossos per allunyar-nos tot el que poguem d'aquí. Dubto que tornin, però en el cas de que ho fessin em sap greu dir-vos que la transformació per a vosaltres serà dolorosa i us deixarà molt cansats, a mi ja no em fa mal després de tants anys de pràctica però també em deixa molt debilitat. Per això més val trobar un refugi on descansar unes hores mentre encara podem.- Digué en Naüt començant a caminar cap a l'est sense esperar resposta.

Els tres minotaures junt amb la guineu i el gos van avançar ràpidament en direcció a la Muntanya Negra fins que van trobar una petita cova formada per dues pedres gegantines, i allà van decidir parar a esperar la transformació i descansar.

Gràcies a les llargues cames i la potència que havien adquirit per l'encanteri d'en Naüt van aconseguir salvar molts quilòmetres sense notar gairebé el cansament, ara però la situació s'havia capgirat. En Roc va començar a sentir un dolor indescriptible, li feia tant de mal el cap que no va poder evitar tancar els ulls mentre s'apretava les orelles amb les mans per no sentir els crits d'en Nadif que ressonaven dins el seu cervell barrejats amb els seus propis crits. Els membres li cremaven i notava el cor a punt d'explotar, el noi pensava que es moria quan el dolor es va aturar.
Lentament va obrir els ulls i es va mirar les mans que tornaven a ser les d'un noi de setze anys, i en Nadif i en Naüt també tornaven a ser ells mateixos. S'intentà aixecar però el cos no li responia, el Llamp es mirava en Roc extranyat girant el cap a un costat amb la orella torçada endavant.

-Que em passa Naüt? Perquè no em puc moure?-

-És el que us deia abans, aquest conjur és molt eficaç mentre dura, però quan passa l'efecte et deixa molt dèbil i desprotegit, ara el que necessitem és menjar una mica i descansar.-

En Nadif no deia res però no treia els ulls de sobre el gnom, alguna idea li rondava el cap i li estava donant forma.

-Els nans no som molt versats en conjurs ni il·lusions ni volem ser-ho, però fins i tot jo sé que el que has fet no és la obra d'un il·lusionista, qui o que ets en realitat?- Va dir en Nadif aconseguint aixecar-se amb esforç només per la seva força de voluntat.

El gnom va somriure obertament i amb un gest de la mà demanant calma al nan va mirar als seus companys i començà a relatar una història.

-És ben cert que els guardaboscos sou observadors. Tens raó, no sóc il·lusionista, i no, no era una il·lusió el que he fet, era una transmutació temporal.- En Nadif el mirava encara amb més desconfiança que abans.- El que us diré només ho saben en Maristany i la Règia, espero que valoreu la confiança que us ofereixo. En Maristany em va trobar quan era petit al fons d'un barranc, potser em van abandonar o potser van atacar als meus pares i em van amagar allà, qui sap. Per sort em va trobar en Maristany i no una colla de goblins o llops, en definitiva, que em va portar a casa seva i em va criar i ensenyar més del que cap gnom podria somniar en deu vides. En Maristany no és tant sols un escriba amb dots il·lusories, és un mag reconegut que va decidir deixar enrere les batalles per el poder i la cobdícia dels del seu gremi per a viure tranquil entre els seus llibres. Ningú coneix la seva veritable identitat, i molt menys que m'ha ensenyat màgia a mi, un gnom, està prohibit i segons les seves lleis el jutjarien i executarien si algú parlés més del compte. M'ha ensenyat tot el que sabia durant els últims trenta anys, per això he pogut realitzar aquest conjur Nadif, només soc un gnom amb sort amb més coneixements dels normals.- En acabat va treure una mica de formatge de la motxilla i amb un somriure de plaer s'acomodà a menjar alguna cosa.

En Roc s'havia quedat sense paraules, i per el que semblava en Nadif també, però pràctic com sempre ja treia alguna cosa per menjar i recuperar forces així que el noi va fer el mateix, amb en Llamp demanant un tros del que fos que sortís de la motxilla. Van menjar en silenci i es van posar a dormir una estona gràcies a la Gaia que es mantenia alerta a qualsevol moviment sospitós.

Quan en Roc va obrir els ulls el sol ja estava ben amunt i s'incorporà lentament amb el cos una mica adolorit encara, però almenys ja es podia moure amb certa normalitat. Al mirar al seu voltant va veure que en Nadif i la Gaia no hi eren, en Llamp estava amb en Naüt menjant un tros de pa, així que s'apropà als seus amics.

-Bon dia Naüt, hola Llamp, on són els altres?.-

-En Nadif ha dit que volia estar sol i ha marxat amb la Gaia fa una estona, no crec que triguin gaire a tornar.- El noi va assentir amb el cap i va acceptar la cantimplora que li oferia el gnom.

-T'importaria ensenyar-me aquesta espasa que tens? Té unes runes molt interessants, m'agradaria veure-les de prop.- Li preguntà en Naüt.

En Roc li va donar l'arma i es va quedar mirant com en Llamp empaitava una sargantana entre les roques sense èxit. Un soroll al seu darrere el va fer girar just per veure com apareixien els seus altres companys entre l'espessor del bosc.

-Aquesta espasa va ser forjada fa centenars d'anys a les Muntanyes de Plata del regne dels nans, tracta-la amb respecte mag.- Va dir en Nadif en veure l'arma d'en Roc en mans del gnom.

En Naüt li tornà l'espasa al noi picant-li l'ullet amb un somriure trapella. L'aventura es complicava i alhora es posava interessant, i ni tant sols havien arribat a la Muntanya Negra. -Què més podia passar?.- Pensava en Roc.

diumenge, 30 d’agost de 2015

"La Emperatriz de los Etéreos" de Laura Gallego

Avui us vull parlar d'un llibre que he llegit aquest agost. 
Abans dir-vos que l'autora, la Laura Gallego és una escriptora que m'agrada molt, i recomano a tothom qualsevol dels seus llibres, en especial tots els de "Crónicas de la Torre" i "Memórias de Idhun".

Però bé, avui parlarem de "La Emperatriz de los Etéreos", un llibre que va publicar Alfaguara el 2007.


"La Emperatriz de los Etéreos" ens situa a la pell de Bipa, una nena que no creu en contes de fades. No vol saber res del que hi pugui haver més enllà de les coves on viu el seu poble.
Però el seu amic Aer, el fill de l'extranger si que hi creu i està fascinat per la llegenda de l'Emperadriu.
Els anys passen i la Bipa segueix igual, ella sempre pràctica i segura a les seves coves, però en Aer no deixa de pensar en le Muntanyes del Gel i el que diuen que hi ha més enllà.
Un dia el noi decideix marxar a persseguir els seus somnis, o segons la Bipa cap a una mort segura.


Finalment la noia decideix anar-lo a buscar arriscant la seva vida en un món de gel banyat per un estel blau, fent amics extranys i lleials i enemics terribles i perversos.
Existirà realment el Regne Etèri?
O just al contrari i no hi ha més que fred, mort i foscor?

Si us agraden els llibres de fantasia i màgia i teniu la opció de llegir algún llibre de la Laura Gallego no us ho penseu dues vegades i obriu ja el llibre.

dissabte, 29 d’agost de 2015

"The Story of Kullervo" de J.R.R. Tolkien

Després de tants anys rellegint les obres del Mestre Tolkien es reedita per fi la seva primera obra "The Story of Kullervo".

Va ser el primer intent de Tolkien d'escriure una novela de fantasia  bastants anys abans de la fantàstica saga del Senyor dels Anells, de fet la va escriure quan encara era un estudiant (ja apuntava maneres).


"The Story of Kullervo" està inspirada en un poema èpic finlandès del segle XVIII, però no us espanteu ni deixeu de llegir abans d'hora que enllaça amb el món que tots coneixem, ja que està ambientada en la Primera Edat de la Terra Mitjana.

"The Story of Kullervo" es va publicar per primera vegada al diari acadèmic Tolkien Studies.

Sinopsis del llibre: "Educat a la llar del mag obscur Untamo, que va assassinar al seu pare, segrestar a la seva mare i va intentar matar-lo tres vegades quan era petit. Kullervo és viu gràcies a l'amor de la seva germana bessona Wanona, i protegit per els poders màgics del seu gos negre Musti. Quant Kullervo és venut com a esclau jura venjança contra el mag, però encara ha d'aprendre que fins i tot amb la venjança no hi ha escapatoria del destí més cruel."

El llibre s'ha publicat el 27 d'agost de 2015 al Regne Unit i consta de 192 pàgines, esperem que no ens facin esperar gaire per llegir-lo en català, o si més no en castellà.